L'OPINIÓ DELS ESTUDIANTS D'ARQUITECTURA
Aquest article ha estat elaborat externament a la redacció del web per Cristina Massot, alumna d'Estètica i Crítica de l'Arquitectura de la Universitat de Girona. Curs 2011-12
Ghery s'ofega en el seu mar d'ones de titani
Projecte Porta Venezia. Aeroport Marco Polo
Em serveixo de l'exemple del projecte de Porta Venezia de Frank Ghery, per exemplificar una forma d'afrontar l'arquitectura i alhora qüestionar l'actitud de l'arquitecte davant qualsevol encàrrec.
L'objectiu no és centrar-me en una obra arquitectònica o una intervenció urbana, sinó en la forma de pensar l'arquitectura, en l'actitud de l'arquitecte envers l'arquitectura, en l'actitud del ciutadà envers l'arquitectura, la forma de sentir el paisatge urbà i l'entorn quotidià.
En els darrers vint anys a Espanya la idea de l'arquitecte star ha dominat les polítiques arquitectòniques: l'arquitectura ha estat utilitzada com a símbol del poder polític i econòmic.
L'arquitecte persegueix la fama, fama que crea necessitats: el poder sentirà la necessitat de posseir l'obra que creu que el dignifica i li aporta credibilitat o, en molts casos, major rendibilitat. Arquitectura al servei dels poders polítics i econòmics.
L'arquitectura es converteix en marca, però ara no s'ha de veure des de i a la velocitat del cotxe, com retratava Robert Venturi a Living Las Vegas, sinó amb avió des de l'aire o al Google Earth.
Això ha fet que els edificis abandonin l'escala humana, s'allunyin de les necessitats del ciutadà i de l'entorn proper i, fins i tot, del propi ús i es converteixin en instruments propagandístics.
Tot i que trobem exemples d'arquitectures estructurants que representen una veritable transformació urbana com ara el Macba a Barcelona o el Guggenheim a Bilbao.
Segurament l'èxit d'aquestes obres pioneres, encerts urbanístics en ambdós casos, han derivat cap a l'aparició d'arquitectures autònomes com la Torre Agbar, demostracions de poder econòmic o instruments publicitaris com el Museu Louvre a Abu Dabhi també amb la signatura de Jean Nouvel, arquitectures buides, on el nou edifici serà una atracció turística més del recorregut cultural de la ciutat.
I en aquest panorama qui en surt perjudicada és l'arquitectura, i la ciutat que l'acull i els ciutadans que la viuen. Pot passar el mateix que al disseny, terme que col·loquialment equival a “poc adequat a l'ús”, quan en realitat és la seva raó de ser.
La proposta de Frank Ghery per l'aeroport de Venècia, porta de Venècia, representa
o evidencia el desgast i l'esgotament d'aquesta forma de fer arquitectura i segurament de la seva pròpia producció arquitectònica.
Es tracta del projecte d'un edifici multiús situat a l'aeroport Marco Polo de Venècia-Tessera. I la descripció de l'edifici és tan insubstancial com el mateix projecte:
“El objetivo general que subyace en el diseño consiste en desarrollar un proyecto que satisfaga las necesidades del aeropuerto y de la región que lo rodea, al tiempo que se exaltan las tradiciones y la historia de la zona. Las relaciones del conjunto con el agua, y sus formas , materiales y colores, pretenden reinterpretar estas tradiciones dentro del contexto de las tecnologias actuales, proporcionando para ello una feliz expresión de la cultura contemporánea del Véneto.”
Arquitectura d'escala humana
Un edifici per a l'intercanvi de passatgers entre l'aeroport i les embarcacions i taxis nàutics, que a més ofereix com a serveis addicionals: un hotel, centre de congressos i zones comercials.
El complex, una agregació de volums variats però lleugerament ortogonals que s'ondulen a mesura que s'apropen al front de la llacuna, s'ondula la façana, i que culminen en una estesa d'onades a mode d'ombracle, marca de la casa.
Curiosament les línies i angles més rectes del projecte són els límits marítims… Què ens volia dir Ghery?
Sembla que Ghery ja no es podrà desempallegar mai més de les seves ones de titani, l'obra ha absorbit l'artista que s'ofega en el seu mar metàl·lic.
L'arquitectura té una funció social que no hem de desmerèixer i és un vector determinant en el desenvolupament de la vida de les persones. Convertir l'obra arquitectònica en un objecte propagandístic és banalitzar l'arquitectura.
Si l'arquitectura perd l'ús, serà potser una escultura a gran escala, si l'arquitecte deixa de fer arquitectura, potser serà un artista però segur que haurà fracassat.
Hem de pensar l'arquitectura des de l'escala humana i per a la vida de les persones, pensem l'arquitectura per ser viscuda i pensem també l'arquitectura per ser sentida i gaudida, observada, passejada… Pensem i no perdem l'essència.
