Gent de barri

Ser una societat evolucionada que avança vertiginosament no és sempre sinònim de bona qualitat de vida.

Fent un repàs ràpid d'aquests darrers anys, veurem que les coses no han estat fàcils: una crisi persistent, feines absorbents i una societat que pressiona reclamant immediatesa i innovació a cada segon. Vivim sota pressió. Tot això desemboca en una disminució del grau de satisfacció o de confortabilitat de les persones davant la seva vida.

No sabria discernir si ha estat la nostra societat la que ha portat vers l'arquitectura i l'urbanisme actuals, o si bé la forma amb què hem projectat edificis i ciutats ha estat la causant del canvi en l'estil de vida de les persones. En tot cas, totes dues parts hi estan implicades.

Les ciutats, avui en dia, creixen territorialment, ocupant terrenys, i en alçària. La majoria de les noves promocions, a causa de l'especulació immobiliària, acaben sent conformades per torres de gran alçada, cosa que allunya els seus habitants de la proximitat al carrer, on la ciutat pren vida.

Malgrat tot, la cosa no sembla tan negra. Hi ha alguns fragments de ciutat, que bé podríem comparar amb petits oasis, on sembla que el temps no hagi passat, i que l'enrenou que mana habitualment les nostres vides es dilueix. Casos, com el barri de Sant Cugat de Salt, o l'exemple més conegut de Sant Narcís de Girona, ambdues obres de l'arquitecte Ignasi Bosch i Reitg, inspirades en l'ideal d'Ebenezer Howard, pare de la ciutat jardí.

Aquests barris tenen la peculiaritat de formar part d'una ciutat, però alhora de ser capaços de preservar una identitat pròpia, que no només marca l'arquitectura sinó les persones que els habiten.

L'origen d'aquestes promocions va ser la construcció d'habitatges de protecció oficial durant l'època del franquisme, en què la necessitat d'habitatge a baix cost era extremadament urgent. Aquests barris, on els edificis es coneixen popularment com “les cases barates”, van ser durant anys la llar de moltes famílies que avui dia, i passades generacions, hi segueixen vivint.

És curiós, doncs, com a vegades una proposta que sorgeix de la urgència acaba sent un model que passats els anys continua sent vigent, mentre que projectes posteriors fets amb grans recursos i sota el nom de grans firmes no obtenen resultats tan satisfactoris.

L'habitatge ja no només és una cel·la, on un cop acabat l'horari laboral et reclous, sinó que vas a la fleca de la plaça a buscar el pa, el veí et crida perquè jugueu a voleibol utilitzant la tanca com a xarxa o parles amb la veïna de les flors que ha plantat.

La cohesió que es respira en un barri on coneixes els veïns pel seu nom, on gaudeixes de les festes populars estivals, fa que t'adonis que la importància que té l'urbanisme en una ciutat, no és només triar el paviment o el model de banc del parc, sinó que posa en relació persones que no es coneixen, i influeix en les seves vides, i el que és més important, millorant la seva qualitat de vida.

El que m'agradaria fer veure és que moltes vegades es rebutja allò que ve del passat, qualificant-ho d'obsolet, tot i que algunes coses continuen sent perfectament vàlides. Veient on hem arribat, crec que una vegada més, s'hauria de tornar la vista enrere, i recuperar aquelles pràctiques amb què es donava solució a problemes reals, i de les quals podem partir per construir el futur.

No parlo de reproduir el que es feia fa cinquanta anys, però potser sí recuperar-ne l'essència, la identitat de barri, de societat.

Pensar que els nous creixements i transformacions teixiran noves relacions entre les persones. Començant per aquí, potser, com dèiem al principi, l'urbanisme i l'arquitectura canviaran la nostra forma de viure i, amb una mica de sort, a nosaltres mateixos.