Sense cap credibilitat

Si hem de fer cas de la gestió que porten a terme els diferents governants (entre els quals podem incloure certs banquers i gerents d'empreses públiques), hauríem de concloure que potser és certa aquella generalitzada opinió que diu: “Són tan dolents que cap gran empresa els voldria per gestionar els seus interessos”. Això potser és cert, però el que sí que es pot dir d'una gran majoria dels governants hispànics és que, emparant-se en l'argument d'haver estat elegits democràticament, el que sí que han gestionat molt bé és el seu modus vivendi i una impunitat que eviti que hagin de donar comptes de possibles malversacions de fons públics. Els fets demostren que, “alguns”, han aconseguit el còmplice benefici del cada cop més qüestionat poder judicial.

Molts dels governats populars ens palesen dia sí dia també que en malversació de fons públics són insuperables. La prova més recent ens la dóna la nacionalització de la joia de la corona financera de la Comunitat de Madrid, Bankia (constituïda per Caja Madrid i altres bancs i caixes), com a conseqüència de la nefasta gestió al servei dels interessos polítics d'Esperanza Aguirre i del lobby madrileny del PP, la qual costarà als contribuents 23.465 milions d'euros. Per minimitzar la deplorable gestió de l'antecessor de Rodrigo Rato, aquest fa públics, en grans titulars, el tancament del 2011 amb uns beneficis de 309 milions d'euros quan, en realitat, han estat unes pèrdues de 7.263 milions d'euros. Un copiós forat que la presidenta Aguirre devia creure que amb Rato al capdavant de Bankia aconseguiria taponar. No ha estat així, car malgrat tots els intents d'amagar la realitat dels funestos resultats, s'ha evidenciat que la manipulació comptable practicada pel grup bancari per camuflar l'impacte dels irracionals negocis basats en el totxo i en operacions de dubtosa fiabilitat (el finançament dels fitxatges de Cristiano Ronaldo i Kaká, la inversió fallida de 1.100 milions d'euros en l'aeroport ja tancat de Ciudad Real i els incomptables ajuts per salvar Iberia fins al finançament de la seva fusió amb British Airways), amb els quals es pretenia obtenir grans quantitats de milions per assolir el Gran Madrid somiat pels dirigents populars.

El cas de Bankia ha provocat que Europa i els inversors internacionals perdessin la confiança en la banca espanyola, en el Banc d'Espanya i, naturalment, en el govern Rajoy, que ha reaccionat tard i malament. El president del BCE, Mario Draghi, ha anunciat que no pensa injectar capital a Bankia amb diners del fons de rescat europeu a canvi del deute bancari, com pretenia Rajoy, que, a més, encara s'han sorprès que la prima de risc s'hagi enfilat a nivells alarmants i ha culpat Grècia del perill de trencar l'euro. Quan, curiosament, la culpa prové de l'actuació a la grega que ha practicat l'oligarquia financera madrilenya en connivència amb el govern d'Esperanza Aguirre (cal fer esment que la nòmina de Bankia suporta una llista inacabable de familiars i amics dels alts dirigents estatals i madrilenys del Partit Popular).

El president Rajoy potser creia que podria torejar Europa com va fent amb CiU, per posar un exemple. No, senyor Rajoy, ara haurà –inevitablement– de demanar a les autoritats europees quina quantitat, a càrrec de l'Estat, necessita el seu govern per sanejar els bancs i caixes espanyoles, la qual cosa significa, mal els pesi als arrogants governants espanyols, un rescat qualificat de tou, però rescat en definitiva! Com també haurà d'aplicar més impostos a les grans fortunes, perseguir els que defrauden sistemàticament Hisenda i abandonar la política recaptatòria que ha aplicat, només, a les mitjanes i petites economies (recordem que ja ha entrat en vigor la controvertida amnistia fiscal de Rajoy que, segons els especialistes, només aconseguirà un 10% del seu objectiu). També s'haurà d'adaptar a les exigències i prioritats europees i pensar en el corredor mediterrani i deixar de banda el somni centralitzador del corredor central.