ERC: força imprescindible

Tot i els intents, alguns reeixits, de destruir ERC per part dels aparells de l'Estat i els poderosos de casa nostra, avui, ERC és una eina imprescindible per al país i ocupa la posició de punta de llança de l'independentisme a casa nostra. Per aquesta raó, tots els focus de l'Estat estan posats al damunt d'aquesta formació política, la seva estratègia i els seus dirigents. Tenen l'objectiu de tornar-los a desballestar.

Afortunadament, ERC no és cap improvisació. No es tracta d'una flor d'estiu, com és el cas, malauradament, de tantes altres forces independentistes o sobiranistes que han anat sorgint durant les darreres dècades en el mapa polític del país. ERC és la història, la tradició i la fermesa d'en Víctor Torres i l'Heribert Barrera. És també les “volades de coloms” d'Àngel Colom, que, indubtablement, va contribuir-hi d'una manera molt positiva. És la consolidació, com a força central de l'independentisme, amb l'opció més progressista de Jordi Carbonell, mestre juntament amb Josep Benet dels independentistes actuals i del seu gran ideòleg i pensador: Josep-Lluís Carod-Rovira. I és també l'esquerra de Joan Puigcercós, Xavier Vendrell i Jordi Portabella, que van saber crear una organització forta. De la mateixa manera que és també l'esquerra d'un pulcre intel·lectual preparat com és en Joan Ridao. Tots ells han construït juntament amb d'altres centenars i milers de militants i dirigents l'ERC actual, que ha sabut aixecar-se cada vegada del foc, les brases i les cendres a què l'havien condemnat aquells per als qui ERC és el seu màxim enemic, per tot el que significa, però més encara, per tot allò que pot esdevenir: el mascaró de proa que porti aquest país cap a la plena sobirania nacional.

ERC, avui, té una sòlida direcció, sense les “teulades de vidre” existents al passat, formada per un home com Oriol Junqueras i una dona com Marta Rovira, que aporten preparació i formació, però també transparència, aire nou, maneres de fer diferents, tot i que sense oblidar l'herència que tenen a les mans i tenint en compte els enemics i les equivocacions de temps passats.

L'Esquerra Republicana actual sap que es deu a la seva història i el vídeo editat aquestes últimes setmanes per la Fundació Josep Irla, Videografia d'Esquerra 1977-2012, és l'exemple d'una eina que la nova direcció difon i en el qual es recull tot el pensament de totes les persones que han fet possible l'actual esquerra. És un fet inèdit i que enalteix l'actual direcció.

Perquè l'actual ERC sap que ha de recollir la collita positiva del passat i, a més a més, ho vol. És conscient que ha de sumar i ha de deixar de restar, fins i tot en el cas d'aquells militants que en un moment o altre, producte d'algun rampell o discordança, van deixar la militància, perquè d'independentisme seriós, amb seny, responsabilitat i estratègia, a dia d'avui, només n'hi ha un, el que representa ERC.

A vegades la història, que com diu la dita l'escriuen sempre els guanyadors, no té en compte els èxits dels picapedrers de la política i la construcció nacional. Recorda algú que ja als anys 92 i 93 del passat segle Esquerra presentava i estenia la reivindicació de les balances fiscals i el dèficit fiscal? Algú recorda que el 23 d'abril de 1993 es va celebrar un gran concert per al Concert? Sols abans d'Esquerra n'havia parlat l'amic Ramon Trias Fargas i se li va dir que el concert econòmic era una antigalla històrica.

També cal recordar que amb el temps i els anys, i Esquerra fa bé en no voler el protagonisme ni recordar cada dia que ella va ser qui el va proposar, en el plantejament del dèficit fiscal i el concert s'hi han afegit no només importants sectors de CDC i UDC, sinó també sectors empresarials com és el cas del Cercle d'Economia, FemCat, la CECOT, i en privat, alguns representants importants de la nostra banca i caixes. ERC va ser capdavantera, va sembrar i avui, com a país, en recollim els fruits. Però va fer quelcom més, va intentar apropar l'independentisme, fer-lo atractiu per a amplis sectors progressistes de la nostra societat, tot entenent que sols aconseguirem la plena sobirania nacional si mantenim la cohesió social del nostre país o, com se sol dir, sense allunyar-nos del que significa el “Catalunya, un sol poble”.

Amb tots els defectes i les crítiques que es vulgui, ERC féu una operació important, la de portar l'independentisme al govern de la Generalitat, a les diputacions, als ajuntaments i, fins i tot, al Senat i el Congrés de Diputats, amb una força molt considerable, els històrics vuit diputats. El que potser no van entendre és que els poderosos i l'Estat farien tot el possible per destruir-los, anorrear-los. També cal reconèixer que ERC ha mantingut l'honestedat i, malgrat algunes febleses, la seva tasca de govern no ha estat mai embolicada en cap gran escàndol, fet que li ha donat i li dóna credibilitat.

Tots sabem que per avançar cap a la independència i aconseguir una majoria social a Catalunya és indispensable la participació de CiU. La federació nacionalista està avui en plena evolució i camina cap a l'independentisme. Properament, en un altre article, tractarem de reflexionar-hi més a fons. Però Catalunya no es pot jugar el seu futur, ni el de la resta de la nostra nació, el País Valencià i les Illes, amb les accions i les decisions preses per una sola força política. La independència implica també disposar d'una formació política com ERC, un partit que vagi al davant, que aguanti una darrere l'altra les ofensives que patirà el país, que sigui el far que guiï la resta i que, en definitiva, marqui el full de ruta, amb tota nitidesa i contundència, per plantejar l'emancipació nacional, sense estalviar-se un plantejament social ampli a prop dels ciutadans i els seus problemes.

Però cap nació no ha aconseguit la seva llibertat sense comptar amb un partit que hagi fet de punta de llança, com deia abans, de mascaró de proa. ERC, doncs, té una funció històrica, cabdal. És una realitat a tot el territori i és possible que tingui un sostre electoral, però aquests han de ser els fonaments al damunt dels quals s'ha de construir el futur estat català. No estem per nous invents, tot i el respecte que em puguin merèixer. Crec, fermament, que només s'ha de donar suport a les expressions que surten de la societat civil, com l'ANC o Òmnium Cultural, que complementaran l'eix central cap a la llibertat que representen ERC, els sectors sobiranistes de CiU i esperem i desitgem que ICV i una bona part del PSC. El temps ens ho dirà!