Tres botigues

En el meu imaginari d'infància a Badalona hi ha tres botigues: can Boter, la responsable que anys més tard dediqués una part important del meu temps a empastifar teles de pintor i deutora de la meva passió per considerar l'olfacte un dels sentits menys pensats de l'ésser humà. Amb els anys és l'eina més poderosa que tinc per reactivar la memòria i sovint la faig servir, perquè sóc de l'opinió que està molt bé això de sentir l'olor de les flors, però molt malament si aquest pensament no comporta plantar-ne mes. La segona botiga era una granja del carrer de Sant Joaquim on vaig veure desenvolupar-se l'amor d'una filla per la seva mare mentre aquesta s'anava fent gran i patia una malaltia que, anys més tard, van batejar com d'Alzheimer. La tercera és una pastisseria del carrer de Mar, can Comas, on vaig aprendre que el dolç seria la meva perdició i que era veritat la qualificació de vici; malgrat que encara no tenia deu anys i no havia tastat ni l'Anís del Mono ni el moscatell de can Miralles. No puc precisar quines memòries tindrà un nen quan es faci l'ampliació del Màgic BDN i encara menys les d'una nena que, presumida, vulgui un vestit penjat al Mercadona i després se'l trobi moltes vegades pel carrer. Les botigues sempre han estat eleccions personals, confondre una botiga amb una fàbrica d'etiquetes iguales és un pobre favor a la imaginació dels que vindran.