Espanya intervinguda

Els problemes de l'economia europea es resolen a les cimeres de caps d'estat i de govern dels països membres de la UE, però són tantes les reunions al cim que Brussel·les ja sembla l'Himàlaia i que d'aquest procediment d'urgència no se'n deriva necessàriament una més gran agilitat. En efecte, els caps de govern poden adoptar les grans decisions i marcar grosso modo les mesures que cal adoptar. Però després són l'Eurogrup (ministres d'Hisenda), el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional, la Comissió i, últimament, les autoritats xineses, els encarregats de portar a la pràctica els acords adoptats i de dissenyar un mètode per aplicar la lletra menuda. És per això que, després de concedir els primers 30.000 milions d'euros de rescat de la banca espanyola, a la UE (i tampoc a Espanya com a destinatària dels ajuts) ningú no coneix exactament els detalls de com funcionarà el mecanisme establert. El paper que ha tingut l'organisme europeu d'estabilitat financera en el cas de Grècia podria servir de precedent i emetre bons que es poguessin transferir al FROB espanyol i susceptibles de traspàs a Bankia, per exemple, com a contrapartida de l'adquisició d'accions de l'entitat financera. Què passaria, posem per cas, si les accions de Bankia experimentessin una caiguda entre el rescat del FROB i la creació d'un supervisor de la banca europea? D'altra banda, queda pendent d'aclarir si, segons les necessitats de recapitalització, seria aconsellable el descompte dels bons al Banc Central Europeu o conservar els bons fins que fossin necessaris. Convé, en tot cas, que els ministres s'afanyin, perquè els mercats ja els han agafat molt avantatge.

Al maig, la zona euro ja va haver de patir una setmana d'oscil·lacions polítiques i financeres absolutament dramàtiques que no solament van revifar la mateixa crisi, sinó que també van representar una amenaça per a l'economia global. El ministre De Guindos, clandestinament, va aconseguir l'exclusió de Rato al capdamunt de Bankia i aglutinar les restes dels diferents naufragis de caixes d'estalvis que es van integrar a la nova aventura amb Caja Madrid (que durant 14 anys va presidir i remenar segons la seva santa voluntat Miguel Blesa, íntim amic i company de pupitre d'Aznar i artífex del gran embolic del vaixell almirall del PP madrileny). El gest era necessari per convèncer els mercats del comportament suïcida d'uns directius obnubilats per la cobdícia i estimulats per la impunitat. Després, el ministre va anar sigil·losament a Milà a entrevistar-se amb el comissari finlandès Olli Rehn. Espanya necessitava ser el quart país membre que es rendís a la intervenció i gestió estrangera. Era conscient que calia proveir 120.000 milions d'euros i se'n va anar a Frankfurt, prèvia conversa amb Monti, a parlar amb Draghi, president del BCE. Quan va anunciar els projectes, la tremolor va repercutir en molts països en veure que es repetien els temors de dos mesos abans que ja semblaven superats. Sort que el Bundesbank, guardià de l'estabilitat dels preus, va pronunciar-se a favor d'una miqueta d'inflació a fi de salvar els països que es trobaven al límit del precipici. Grècia és un problema assumible (2% del PIB de la UE), però un gran risc de buidat dels bancs i emigració massiva en bancs italians o espanyols. Això, i l'estovament del ministre de finances Schäubel i de Merkel fan tenir l'esperança que Alemanya aposti per una política d'austeritat que deixi marge per a un creixement econòmic necessari.

Ara, el tema és la unió bancària europea i, per tant, l'assignatura pendent és la designació d'un supervisor únic, perquè els reguladors nacionals no són de fiar tal com els fets de Bankia han demostrat en un model d'irregularitat consentida pels poders públics en casos als quals és aplicable el principi del “por ser vos quien sois”. Hi ha, però, alguns obstacles com ara que l'organisme regulador no sigui democràticament elegit i tingui problemes per ser jutge de la responsabilitat d'uns bancs situats en territori d'una sobirania. Pensem que la nova agència haurà de controlar el que passi amb les seves aportacions als bancs salvats pel Mecanisme Europeu d'Estabilitat. En resum, els mercats ja han evidenciat que poden actuar molt més ràpidament que les administracions. Per exemple, sis anys abans del que estava previst han garantit l'adopció de les ràtios de capital mínim fixades per Basilea III. Per acabar-ho d'adobar, el Banc d'Espanya va fer públic que els crèdits tòxics dels bancs passaven de 150.000 milions d'euros, és a dir del 8,4% dels préstecs. Madrid espera ara la xifra que els auditors independents establiran d'aquí a 3 o 4 mesos. Potser la cosa hauria anat millor si les línies de crèdit haguessin anat directament als bancs sense passar pel govern. Aquest és el panorama, però des del teló de fons i en posició preeminent el qui s'ho mira amb perspectiva és el BCE, i concretament el membre del consell i governador del Banc de Bèlgica, Luc Coene, que afirma que la sortida de l'euro a Grècia seria possible. Naturalment, Draghi va saltar tot dient que la sortida de cap país és viable o possible amb els tractats europeus a la mà. Tanmateix, les regles de joc poden canviar i canvien. Sense anar més lluny, la UE ha exigit que De Guindos no tingués jurisdicció sobre la banca i que la competència fos transferida al governador del Banc d'Espanya.

En realitat, allò que juga a favor de la moneda única, segons Edward Chancellor, és el potencial de devastació que tindria la ruptura de la zona euro. Dissortadament, les mesures protectores dels espanyols poden tenir conseqüències terrorífiques. Als països emergents, el diner estranger hi arriba des dels centres financers globals, però, tard o d'hora, el moviment funciona a la inversa. Cada decisió individual pot ser racional, però el conjunt dóna una resultant sense lògica i molt perillosa que destrueix la credibilitat i la confiança. Els danys poden ser proporcionals al deute en moneda estrangera. Espanya, en aquest procés, va viure un gran boom finançat per Alemanya després de l'entrada a l'euro. Ara té un deute en moneda estrangera equivalent al PIB, uns treballadors poc competitius i un 25% d'atur. Si sortís de la moneda única tindria un col·lapse tan sever com el pitjor que s'hagi experimentat a qualsevol país emergent. Les perspectives són, doncs, un autèntic malson. Una possible salvació seria que el BCE comprés tots els bons, fes baixar l'euro i estimulés la inflació d'Alemanya. Si no, l'alternativa seria que Alemanya abandonés la moneda única, la cosa que evitaria el risc d'una devaluació a Espanya. Atès que els alemanys encara no estan a punt per fer aquest pas, sembla, doncs, que Espanya haurà de patir durant molt de temps. D'altra banda, hi ha gent com Charles Plosser que pensen que la solució per la via monetària seria el camí de la perdició i que només la credibilitat en una continuada política sostenible pot servir de remei. D'altres com Philip Stephens creuen que aquesta és l'última possibilitat de salvar l'euro. El debat ja s'ha plantejat entre austeritat o creixement, retallades o llocs de treball i reformes de mercat o inclusió social. El que encara s'ha de veure és quant de temps aguantaran els sacrificis uns ciutadans espanyols que veuen l'enriquiment obscè d'una classe dominant sense honradesa ni exemplaritat. S'ha de veure, doncs, en què desembocarà tot plegat o si l'euro serà una de les primeres víctimes.