Canibalisme

Fa unes setmanes aquest diari ens informava de casos de canibalisme detectats als Estats Units, segons sembla deguts a una nova droga, anomenada setè cel. Per raons òbvies el consum de carn humana ens repugna i es considera una aberració ocasional, producte de greus alienacions de la conducta. Però malgrat el nostre refús moral i intel·lectual, no es pot negar que el fet ens desperta un cert interès morbós i no fem fàstics a espectacles que tracten aquest tema. Unes quantes generacions de nens i joves catalans que havíem llegit les innocents Aventures extraordinàries d'en Massagran, de Josep M. Foch i Torres, recordem el seu contacte amb uns antropòfags no gaire perillosos, els karpantes. Dels temps actuals tenim, per exemple, la pel·lícula El silenci dels anyells, basada en una novel·la de Thomas Harris, el protagonista de la qual, Hannibal Lecter, tot i practicar el canibalisme, m'atreveixo a dir que no queia del tot antipàtic a guionistes i espectadors. Un musical de Stephen Sondheim, basat en la història del barber de Londres Sweeney Todd, real per a alguns i llegenda per a d'altres, tractava sobre el mateix, va ser un èxit a Broadway als anys 1980, i també ho ha estat a Barcelona. En aquest cas el protagonista es venjava dels seus enemics degollant-los amb la navalla, i una amiga seva transformava la carn dels “executats” en uns pastissos que servia a la seva taverna. I alguna cosa d'això també hi havia a la novel·la i la pel·lícula Tomàquets verds fregits. Tornant a fets recents, que cal comprovar si són reals, el passat mes de maig va córrer la notícia que a Corea del Sud s'investigava sobre un possible tràfic de píndoles fetes a base de fetus o nadons morts. En les motivacions dels eventuals consumidors d'aquestes píndoles segurament hi trobaríem una possible “raó” de l'antropofàgia: augmentar el vigor, rejovenir-se o curar un càncer.

Es comença a parlar de canibalisme, en gran part, després del descobriment d'Amèrica, a partir dels relats dels que van entrar en contacte amb el nou món, considerat “inferior” al nostre. A més, fins al segle XVIII la carn humana fou un component important de la medecina. Però s'havia oblidat que el canibalisme és tan vell com la humanitat, i obeeix a diferents raons. Els exemples anteriors correspondrien al “canibalisme criminal”, que a vegades respon a perversions sexuals. Una altra forma és el “canibalisme social o de supervivència”, que es produeix per situacions de fam en naufragis, com el que representa el quadre de Géricault El rai de la Medusa, o accidents aeris, com el que va passar als Andes l'any 1972, que també va originar una pel·lícula, Viven. Com explica l'historiador Felipe Fernández-Armesto al seu llibre Historia de la comida, després de la primera revolució en el menjar, que és el control del foc i la cuina, la segona esdevé quan la humanitat dóna un significat als aliments que va més enllà de la subsistència, i aquí entra menjar els cadàvers dels éssers estimats, per no perdre'ls del tot, o dels enemics, per incorporar els seus poders. En aquest sentit Fernández-Armesto fa una comparació més que discutible quan equipara els caníbals amb els que considera els seus equivalents moderns, els que consumeixen aliments “integrals” per millorar o assolir l'èxit material o la superioritat moral, o per realçar la bellesa o la puresa personal. Afirma textualment que “encara que sembli estrany, els caníbals tenen molt en comú amb els vegetarians estrictes”. No cal dir que el vegetarianisme és una opció dietètica i de vida ben respectable, i l'antropofàgia no.

La literatura també ha tractat l'antropofàgia, i un període molt fèrtil va ser el de la Contrareforma catòlica enfront del protestantisme, com exposa Luis Gómez Canseco al seu article A otro perro con el hueso. Antropofagia literaria en el Siglo de Oro. Entre altres coses, fa esment de la importància que es dóna a la materialitat de l'eucaristia, és a dir, a la transformació del pa i el vi en el cos i la sang de Crist. La literatura catalana té un relat d'antropofàgia en l'Espill o Llibre de les dones, de Jaume Roig, on explica com unes pastisseres de París mataven i trituraven homes per fer-ne pastissos que menjaven les futures víctimes. Alguna cosa deu haver quedat en el nostre inconscient d'aquestes pràctiques. Aviat farà un any del festival Acústica de Figueres, on es va interpretar el poema de Salvador Dalí Em menjo Gala, i pensem d'on deu venir l'expressió, ben gràfica i poc refinada, aplicada a una persona que ens atrau quan diem que està bona, o per menjar-se-la, o per què quan ens encanta una criatura diem que ens la menjaríem. Si en voleu saber més, llegiu el llibre Quan érem caníbals, de Carles Lalueza.