Opinió

Obama i Rajoy (1)

Obama ha protegit els interessos dels EUA sense perdre els ideals, però el seu pragmatisme ha decebut els que esperaven canvis radicals del món

El pre­si­dent Obama per­so­ni­fica l'equi­li­bri entre la visió política a llarg ter­mini i la retòrica pel canvi en les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals sobre l'eix dels EUA i l'ins­tint de gover­nar a par­tir del prag­ma­tisme sobre rea­li­tats esta­bles i resis­tents a l'evo­lució. No es pot llui­tar con­tra tot i tots al mateix temps, és neces­sari sacri­fi­car objec­tius glo­bals per acon­se­guir resul­tats tan­gi­bles a curt ter­mini que man­tin­guin l'espe­rança i la cohesió entre els par­ti­da­ris i votants. Aquesta política l'ha por­tat en oca­si­ons a obli­dar ali­ats tra­di­ci­o­nals per acon­se­guir suports de nous poders que apa­rei­xen en un món que can­via ràpida­ment i on els equi­li­bris actu­als tenen poc a veure amb el pas­sat.

Els EUA ja no són el líder incon­tes­tat del món en poder econòmic, mili­tar, diplomàtic o científic que han estat durant tota la segona mei­tat del segle XX, però són encara la pri­mera mun­dial en tots aquest àmbits. Han ine­lu­di­ble­ment de com­par­tir poder i bus­car ali­an­ces abans inne­cessàries i ara essen­ci­als. És aquest trànsit el que està con­duint amb èxit vari­a­ble el pre­si­dent Obama tant en política inte­rior com exte­rior. El govern que pre­si­deix com­bina figu­res relle­vants de pres­tigi i experiència indis­cu­ti­ble, la secretària d'Estat, Clin­ton, el secre­tari del Tre­sor, Geith­ner, o el de Defensa, Panetta, no necessària­ment pro­pers a la seva per­sona però amb capa­ci­tat con­tras­tada de ges­ti­o­nar la com­ple­xi­tat, amb joves valors que per­so­ni­fi­quen la seva ide­o­lo­gia i for­men el nucli dur de pen­sa­ment que trans­met la ide­o­lo­gia i la volun­tat de trans­for­mació del mateix pre­si­dent.

Ha estat el pre­si­dent Obama capaç de pro­te­gir de la més intel·ligent manera els interes­sos dels EUA sense per­dre els ide­als i la tra­jectòria que ha mar­cat la línia del seu govern, però aquest prag­ma­tisme de la seva política ha desil·lusi­o­nat aquells que espe­ra­ven can­vis radi­cals i trans­for­ma­ci­ons pro­fun­des del món sense parar compte que els EUA ja no tenen el poder que la victòria a la guerra els va ator­gar ni el vigor ideològic i cul­tu­ral que això els va supo­sar per lide­rar el món.

La pre­sidència d'Obama gira sobre tres pivots. Una nova relació amb Àsia i espe­ci­al­ment amb Xina, nou poder emer­gent. El canvi de les rela­ci­ons amb el món musulmà pas­sant de la con­fron­tació, guer­res d'Iraq i Afga­nis­tan, a la col·labo­ració i d'influència i el rellançament de les con­ver­ses i trac­tats per la no pro­li­fe­ració d'armes nucle­ars. És aquest un plan­te­ja­ment ambiciós que va que­dar ini­ci­al­ment rele­gat per l'explosió d'una crisi econòmica de dimen­si­ons des­co­ne­gu­des que va obli­gar, pri­mer l'admi­nis­tració Bush i després el pre­si­dent Obama, a pren­dre mesu­res ràpides i radi­cals per evi­tar el con­tagi de tot el sis­tema finan­cer pel que podia esde­ve­nir una crisi infi­ni­ta­ment més greu, perquè és més glo­bal, que la de 1929. L'objec­tiu imme­diat va ser injec­tar la necessària liqui­di­tat a bancs i ins­ti­tu­ci­ons finan­ce­res que de sobte es varen tro­bar radi­cal­ment des­ca­pi­ta­lit­za­des quan el seu actiu va haver-se que depre­ciar com a con­seqüència de la seva inflada i fictícia valo­ració. Perquè aques­tes mesu­res fos­sin efec­ti­ves calia que fos­sin glo­bals. La cre­ació del G20 en subs­ti­tució del G8 per donar entrada i visi­bi­li­tat a les noves potències emer­gents, Bra­sil, Àfrica del Sud, l'Índia, va ser un encert perquè va con­ver­tir polítiques i acords naci­o­nals en mun­di­als. Es va evi­tar que cada país actués en soli­tari en defensa dels seus pro­pis interes­sos.

La relació amb Xina per acon­se­guir que actués de manera res­pon­sa­ble din­tre d'un ordre mun­dial de caire lli­be­ral ha estat un èxit par­cial perquè com a poder emer­gent la seva moti­vació bàsica ha estat el seu propi crei­xe­ment. Hi ha una des­con­fiança mútua entre les dues potències a llarg ter­mini perquè ha de ser com­pa­ti­ble la presència dels EUA a Àsia i la presència de Xina com a pri­mer poder regi­o­nal que la majo­ria dels estats del con­ti­nent desit­gen però sobre el qual no volen pren­dre  par­tit de manera explícita, per raons òbvies.

La nova política amb els musul­mans que ha esta pre­sen­tada com l'eix de la política del pre­si­dent Obama ha estat para­do­xal­ment on la seva política exte­rior ha acon­se­guit fins ara menys èxit. La decla­ració for­mal que els assen­ta­ments d'Israel als ter­ri­to­ris ocu­pats hau­rien de con­ge­lar-se com a punt de par­tida de les noves con­ver­ses entre pales­tins i isra­e­li­ans, i el dis­curs de Obama al Caire el 2009 mar­cant un abans i un després en la relació entre els EUA i els musul­mans sense un de paral·lel adreçat específica­ment als isra­e­li­ans, van crear la impressió a Israel que l'antiga, estreta i esta­ble col·labo­ració amb els EUA entrava en una nova època. Quan el pre­si­dent Neta­nyahu es va opo­sar a la con­ge­lació del assen­ta­ments, la població va optar per abo­nar la política del seu govern i opo­sar-se a la dels EUA. Aquesta decla­ració va difi­cul­tar també la posició del pre­si­dent palestí Abbas perquè no va poder accep­tar menys del que ofi­ci­al­ment dema­na­ven els EUA. El resul­tat van ser unes con­ver­ses de pau inter­rom­pu­des i l'evidència de la pèrdua d'influència dels EUA sobre Israel. Quan l'enviat dels EUA a la zona, George Mitc­hell, va voler plan­te­jar uns objec­tius menys ambi­ci­o­sos amb un “crei­xe­ment natu­ral” dels assen­ta­ments, els pales­tins es van con­si­de­rar esta­fats mal­grat la solemne decla­ració a l'Assem­blea Gene­ral del pre­si­dent Obama que Pales­tina tenia dret a tenir un estat propi. Va així reco­llir el rebuig i la decepció de pales­tins i isra­e­li­ans, un pas endar­rere després d'anys de difícils nego­ci­a­ci­ons. És un error sem­pre des­co­brir l'objec­tiu final abans de temps, es pot cre­mar i esde­ve­nir després inas­so­li­ble.

La relació del Pre­si­dent Obama amb les revol­tes de Síria, Líbia, Tunísia i sobre­tot Egipte ha estat encer­tada perquè els EUA s'han situat al cos­tat de uns movi­ments que tri­om­fa­ran a llarg ter­mini. L'aposta que els ger­mans musul­mans redui­ran el seu fona­men­ta­lisme i s'apro­xi­ma­ran a una relació no con­fron­tada amb Occi­dent sem­bla lògica en raó a interes­sos econòmics i al benes­tar de les pobla­ci­ons que gover­nen, però els ris­cos d'aquesta aposta no són menors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.