Sense flama

Vint anys després de la bullanga olímpica, es confirma que el grau de manipulació al voltant dels Jocs va ser de l'alçada d'un peveter. Fins i tot ens confessen que la flama inaugural la va encendre un botó, no pas la fletxa de l'arquer coix. El desembarcament de la torxa a la platja d'Empúries, ho sabem prou bé els periodistes que aquell dia hi érem, ja va ser un torneig atlètic entre els independentistes que intentaven mostrar senyals de catalanitat al món i les forces de seguretat que es dedicaven a impedir-ho. Contra el cel enrogit del capvespre de l'Escala s'hi va passejar una barca amb una pancarta que reclamava la llibertat per a la nació catalana i, a terra ferma, un agosarat independentista es va plantar a la tribuna d'autoritats internacionals i va desplegar una bufanda reivindicativa. Naturalment, els responsables de la retransmissió televisiva es van afanyar a censurar totes aquestes imatges.

La festa olímpica va ser una cursa d'enganys des de bon començament. Van posar silenciador als xiulets al rei, van ignorar les senyeres que rebien la torxa a cada poble i, fins i tot, Manuel Huerga ha explicat que durant la cerimònia principal va anar d'un pèl que no fessin sortir a l'estadi un toro. Com si no hagués quedat prou clar quin era l'Estat que reclamava la glòria de les medalles. I, malgrat tot, hi sortiríem guanyant si ara recuperéssim el clima d'aquell any 1992. Ara que se'ns han apagat totes les flames i que les úniques medalles que ens pengen són les del dèficit, en un temps en què fins i tot és objecte de multa portar en una graderia una bufanda on es llegeix Països Catalans, si poguéssim repetir els Jocs i exhibíssim aquell mateix esperit de reafirmació nacional, en comptes de deixar-nos pujar a cap pòdium ens tancarien a tots a la presó.