Per la gràcia del bosó

La història es repeteix quasi tant com l'all. Aquí va un exemple que no els robarà gaire temps. Resulta que fa unes poques setmanes uns científics van demostrar l'existència del llegendari bosó de Higgs, una partícula ínfima, més petita que l'àtom, responsable de la formació de la matèria. A aquesta partícula teoritzada pel físic anglès Peter Higgs fa més de 40 anys també se l'anomena “partícula Déu” perquè estaria en l'origen de la creació de l'univers. Els bisbes espanyols, en boca del portaveu de la Conferència Episcopal, Juan Antonio Martínez del Camino, van reaccionar ipso facto, posant Déu al darrere de la condemnada partícula i santes pasqües. “La física mai podrà explicar per què existeix alguna cosa en lloc de res”, va dir cofoi. Fa uns segles, a Higgs l'haurien cremat a la foguera; ara continua sent un pagà i un blasfem, però només el cremen amb el foc del menyspreu. Indubtablement hem millorat.

Aquell mateix dia, però, escolto una meravellosa història a El món de RAC1, on una dona explica com va sortir d'un coma –per sorpresa dels metges– sentint una cançó triada pels seus familiars. El fet més extraordinari, però, no era mèdic, ni musical, sinó espiritual. Durant el coma havia adquirit consciència d'uns records impossibles en aquesta vida. “Records de Nova York als anys vint, records d'Àfrica, records dels anys cinquanta...” L'experiència l'ha fet replantejar-se el seu escepticisme sobre l'ànima, la vida després de la mort o la reencarnació.

Hi ha coses que la ciència encara no pot explicar, de la mateixa manera que hi ha revelacions que l'Església no pot demostrar. Però els científics es rebel·len, investiguen i avancen, mentre que els ministres de l'Església fa molts segles que viuen enrocats, negant tres cops i els que faci falta tot el que discuteixi els drets d'autor de l'existència. Deu ser per aquest immobilisme i aquesta falta d'arguments que se'ls buiden les esglésies.