Pervers

Diumenge passat el diari anglès The Telegraph qualificava de pervers el sistema tributari espanyol perquè obliga la Generalitat catalana “a sol·licitar un rescat a pesar que és Catalunya la que subvenciona la resta del país”. Pervers és una qualificació precisa que molts mitjans de comunicació i polítics de casa nostra han eludit per referir-se a aquesta sagnia fiscal que condemna Catalunya a l'ostracisme econòmic i a una perpètua minoria d'edat política.

El procés gradual i implacable per restar competitivitat econòmica a Catalunya s'ha executat amb tot el poder efectiu a les mans del govern central (decisions asimètriques en matèria d'infraestructures, desplaçament fiscal d'empreses, invasió de competències, impagaments...). La liquiditat lliga de mans i peus el govern català. Els peatges pugen més d'un 7%. A partir de setembre, amb l'increment de l'IVA, el dèficit fiscal encara s'intensificarà, perquè l'Estat recaptarà més impostos provinents de Catalunya. Amb una contribució fiscal que cap regió europea suporta ni de bon tros, la setmana passada el Parlament català ni tan sols proposava el concert econòmic a la basca: només un pacte fiscal que, més o menys, igualaria Catalunya amb les contribucions d'alguns länder alemanys, queixosos perquè consideren que fins i tot aquesta xifra és abusiva. L'atur és galopant, les retallades se succeeixen una darrere l'altra. Enmig d'aquest context de gran risc d'explosió social, i un cop ratificades la paràlisi governamental i la manca de propostes transformadores, hi ha encara un altre exercici pervers: contraposar polítiques socials i polítiques nacionals. D'una banda, en un clar indici de bancarrota, la Generalitat deixa de pagar el mes de juliol a les entitats socials on tenia places concertades. Aquest impagament és gravíssim i d'una gran càrrega simbòlica, ja que afecta molts treballadors i molts serveis socials destinats a l'atenció dels ciutadans més desafavorits. Mentrestant, de l'altra banda, hi ha sectors d'esquerra, sindicals i el PSC (amb l'honrada excepció d'Ernest Maragall) que encara invoquen les polítiques socials com si aquestes polítiques no s'haguessin de finançar d'acord amb els criteris distributius de la política sorgida de l'eix nacional. Preguntar-te si prefereixes més política social o més política nacional és tan paralitzant com que et preguntin si ets més partidari de respirar o de viure.