Ainaud
de savi compromès des de la vocació
de construir”
Desconec si als altres països passa, però a Catalunya els nostres caps pensants han tingut durant anys una aversió malaltissa a barrejar-se amb el poder per por de ser etiquetats com a intel·lectuals orgànics. Fins i tot la majoria dels que han acceptat càrrecs ho han fet amb un cert sentiment de culpabilitat mercenària. Això, certament, es detecta més en el sector de lletres que no pas en la intel·lectualitat científica, més acostumada a entendre que el poder també és una font de recursos que fomenta l'avenç de la humanitat.
En el camp de la cultura i el pensament, en canvi, s'ha imposat una tradició acadèmica hipercrítica que, sovint instal·lada còmodament en poltrones i càtedres sostingudes a compte de l'erari comú, considera que el poder és intrínsecament sospitós de totes les maldats i que la política convencional és una activitat vulgar i menyspreable per naturalesa. Unes conviccions que, si em permeteu la gosadia, trobo perillosament frontereres amb el pensament elitista i alhora amb un populisme il·lustrat que sol generar alternatives a la democràcia bastant pitjors que la malaltia que intenten guarir.
Escric tot això pensant en el senyor Ainaud de Lasarte. Ell no era pas d'aquests intel·lectuals sistemàticament contestataris sinó que va ser un erudit al servei de la ciutadania que, quan va caler, va actuar des d'una ideologia política concreta. S'hi pot combregar o no, amb el senyor Ainaud, però com a model cívic representa un perfil de savi compromès des de la vocació de construir, que és una vocació ni necessàriament acrítica, ni compulsivament repatània.