Bosc de mots

Visito el poeta Ramon Bosch als confins de l'Empordà. Viu en un casalot en un final de carretera, que passa a ser camí de cabres a un bon grapat de quilòmetres de Lladó. La suspensió del cotxe no para de fer-nos retrets abans que la profunditat del bosc s'obri en una clariana, on els seus cavalls campen lliurement. Liderats per un pura sang àrab, les bèsties són els reis d'un espai, que Bosch i el seu fill Benjamí van rescatar dels esbarzers.

La zona es va salvar dels incendis devastadors de fa pocs dies en un últim cop de vent, que va desviar les flames cap al mar. La cendra i el fum ja havien ocupat la petita vall i Ramon va haver d'escampar els animals, que van tornar al mas els dies posteriors. A Lladó i a la veïna Cistella fa calor, però aquí la meteorologia deixa respirar. El poeta aprofita la llum natural per escriure i l'alterna amb les feines dures de la terra. L'entorn no permet distraccions.

Una de les tardes, que passem al ras, fem una lectura del seu nou llibre, marcat per l'aventura de la solitud. Les descripcions espiritualitzades viuen en comunió amb els elements: “Caves la terra esllavissada, / arran del mur de la figuera, / que els anys hi ha anat dipositant. // El càvec, escat, s'estavella a / les pedres del marge. / Brilla l'acer en els rocs, recoberts / amb un vel terrós.”

Els dies són llargs i la quietud només es trenca pels xiscles dels animals. Als prestatges de la biblioteca hi ha centenars de llibres de poesia i d'interpretació de la càbala. Rebre aquí les paraules és també una manifestació de plenitud.