Resistents

La calor és sufo­cant i els quios­cos estan tan­cats o són lluny de casa. Per a un devo­ra­dor de dia­ris, una situ­ació així és com anar a petar a una illa deserta. I no m'agrada l'hàbit de mirar les notícies per inter­net. El con­tacte amb el paper és un dels luxes que ens podem donar encara alguns poe­tes i una última elit de peri­o­dis­tes. De tant en tant surt algú dient que som mori­bunds, però de moment resis­tim. I resis­ti­rem, segu­ra­ment a costa de la nos­tra salut. Sarna amb gust...

En fi, el final del paper em pre­o­cupa més que la crisi econòmica, la manca de liqui­di­tat dels bancs, el ter­ro­risme, les catàstro­fes energètiques o la pos­si­bi­li­tat d'una nova epidèmia, com la que va mar­car la meva gene­ració. Embru­tar-se els dits amb la tinta dels dia­ris, quin gust! Tor­nar d'un viatge i ado­nar-te que tens la cara tacada després d'haver-la tocat amb els dits ara fins i tot em fa gràcia. La meva fórmula és entrar al diari desor­de­na­da­ment, des de les infor­ma­ci­ons late­rals de la vida quo­ti­di­ana als opi­na­dors, des de les sec­ci­ons d'inter­na­ci­o­nal que ens par­len de con­flic­tes en zones que em costa situar fins a les nove­tats dels lli­bres. Des del con­cert d'una vella glòria del rock que va actuar abans-d'ahir fins al resul­tat de l'equip de bàsquet pre­fe­rit –el Joven­tut sem­pre!–.

Miro el local aban­do­nat on anava a bus­car-li, al meu pare, els dia­ris quan encara jo no sabia lle­gir. A la tarda, les fotos en sípia del Dicen em moti­va­ven a apren­dre a lle­gir. Ado­les­cent, vaig fer-me incon­di­ci­o­nal del Mundo Dia­rio i Tele/eXpres. Les notícies no eren més bones, però pot­ser més emo­ci­o­nants que les nos­tres actu­als. Ara ens juguem el pa, abans era la vida.