Feixisme i els seus amics

Aquest mes de setembre fa 73 anys del començament de la II Guerra Mundial. La història oficial ensenya que els Estats Units alliberaren Europa per un ancestral, genètic, sentiment antifeixista, tornant així la llibertat al vell continent en compliment de la seva “divina missió de salvar el món”, com deia Isaiah Berlin i gràcies, per tant, a una irreprimible pulsió democràtica, transformada en pur idealisme redemptorista. Però el que potser s'hauria d'escampar més en la sempre gratificant tasca d'enderrocament de mites és la informació, enèrgicament amagada, de les amples simpaties de què gaudí el nazisme dins les elits americanes. I que duraren fins ben entrada la guerra.

Hitler i Mussolini varen despertar profunda admiració, no només dins les elits esmentades sinó també en un significatiu sector de la població, fruint de considerable predicament entre els catòlics americans, molts d'ells d'origen italià i directament influenciables llavors pel Vaticà, gran valedor de Mussolini, juntament amb el rei d'Itàlia (Humbert de Savoia) i les elits transalpines. Lloaren les excel·lències d'ambdós dictadors, entre altres prelats de menor pes, l'arquebisbe de Chicago, George Mundalaine, i el després titular de New York, Francis Spellman. Però fou dins les grans corporacions econòmiques on Hitler va tenir més entusiasta i perllongada acollida, en especial per dues actuacions del Fuhrer que els feien salivera: l'eliminació dels partits polítics comunista i socialista només d'arribar al poder, el mateix 1933, i la dissolució dels sindicats. Les grans multinacionals del país, mitjançant empreses associades alemanyes (Coca-Cola a Essen, General Motors a Mainz, Ford a Colònia, IBM i Standard Oil a Berlín), varen registrar beneficis espectaculars, impensables a Amèrica, fruit de la sobreexplotació obrera, en tals condicions d'indefensió, mitjançant imposició d'uns salaris deliberadament baixos. Tot aquest clima d'enorme guany empresarial va fer que les inversions americanes a l'Alemanya nazi no paressin de créixer, i van arribar, fins al desastre de Pearl Harbour, a 475 milions de dòlars. Per això, Albert Speer, ministre d'Armament de Hitler, reconegué que, sense el cautxú americà, el petroli de Texaco i Standar Oil i la tecnologia de la informació i comunicacions de la ITT lliurats a l'Alemanya nazi, “Hitler mai hagués considerat la invasió de Polònia”, i l'historiador Bradford Sneel hi afegia: “Els nazis haurien pogut atacar Polònia i Rússia sense la banca suïssa, però no sense la General Motors.”

En definitiva, s'esdevé d'impossible enumeració en el marc d'aquest curt article els enormes beneficis que el gran capital nord-americà va percebre dels seus amics feixistes. Ara bé, la guerra freda encara va ser més productiva per dues raons. La primera, perquè era previsible –i així va passar– que l'economia soviètica no pogué seguir l'altíssim ritme armamentista imposat per l'americana, el que va traduir-se en ingents beneficis per a la indústria dels Estat Units (i no només per a la d'armament). La segona, i molt més important encara, perquè la desaparició del sistema contrari deixava via lliure al capitalisme més salvatge (fins al punt que un intel·lectual, mercenari de les multinacionals, Francis Fukuyama, va gosar augurar la “fi de la història”). Ja no calia, per tant, assegurar-se la “lleialtat” dels treballadors mitjançant millores econòmiques i socials que evitessin qualsevol temptació de girar la vista vers tal sistema contrari.