Donant-hi voltes…

Viatjo en tren tot sovint, i la línia de rodalies Sant Vicenç-Barcelona és casa meva durant un parell d'horetes al dia. Gent que va amunt i avall, aparentment cada cop amb més maldecaps. Estrangers (que no turistes) venent música o mocadors. Ànimes que transitem tan bé com podem. Avui m'ha trasbalsat posar-me a la pell d'una jove contractada per una important marca de lactis que regalava formatgets frescos a qui en demanava a l'esplanada vermella de la plaça dels Països Catalans, a la sortida de l'estació de Sants. I m'he posat a la seva pell per un moment mentre provava de passar per damunt de dos rodamons sense trepitjar-los, que jeien a cobert per no mullar-se per la pluja. I m'he trasbalsat perquè he vist que una munió de sense sostre l'envoltava demanant-li un exemplar de la promoció. En aquell moment, saber que mengen els qui ho necessiten és sa. Però el cap d'aquella jove voldrà que el màxim nombre de consumidors potencials tastin les bondats del producte, suposo. O no? Potser en aquell moment la neguiteja el fet que tanta gent que no pagarà per allò que promociona vulgui aprofitar-se de l'avinentesa? És això el que m'ha remogut l'estómac. Com me'l remou pensar que tantes fortunes o empreses amb responsabilitat social inverteixen en iniciatives sense ànim de lucre pel fet de desgravar, o donar la imatge que el seu producte necessita per empatitzar amb més clients. I suposo que és del tot necessari, que es fan congressos de cercadors de fons per a causes socials per benefici dels qui dediquen esforços a millorar la qualitat de vida dels vulnerables; que cal una llei del mecenatge que afavoreixi aquestes aportacions filantròpiques, que ja que ens inventem un banc dolent, mirem de positivitzar-lo fent que els pisos que posi a lloguer o a la venda siguin habitatge social. Només desitjo que mentre tot això passa, i la crisi ens esclafa, hi hagi qui també estimuli nous valors per posar en marxa una nova societat més justa i humana el dia després.