Contra la llei

L'amor i l'odi es mani­fes­ten de for­mes dife­rents entre els indi­vi­dus i entre les comu­ni­tats: l'indi­vidu que estima es resis­teix a dei­xar mar­xar l'ésser esti­mat, però no sol ser amor l'impuls domi­nant en la comu­ni­tat que es resis­teix a ser aban­do­nada per una altra. No li haurà cal­gut gaire pers­picàcia al lec­tor per ado­nar-se que parlo d'Espa­nya i Cata­lu­nya, i tot i que he escrit molts cops aquests dos noms l'un dar­rere l'altre, mai com ara no havia tin­gut la impressió de refe­rir-me a dos ens tan ben dife­ren­ci­ats.

Assis­tim aquests dies a un ver­ti­gen d'esde­ve­ni­ments que en pocs dies enve­llei­xen anàlisis aca­ba­des de fer. Els fets van a davant dels pro­gra­mes, i dir que la sobi­ra­nia emana del poble no és con­des­cen­dir retòrica­ment, sinó reconèixer que la classe diri­gent no té la ini­ci­a­tiva.

Tot i això, un veu en els polítics de Cata­lu­nya una accep­ta­ble capa­ci­tat de reacció. Fins i tot causa certa sor­presa la con­sistència del pre­si­dent Mas, tot i que l'escèptic no pot dei­xar de pre­gun­tar-se si prac­ti­carà la vir­tut que ell mateix ha mar­cat com a impres­cin­di­ble pels temps pro­cel·losos que vénen: la resistència. Però seria injust no reconèixer la impressió que per pri­mer cop en molts anys va al timó un que sap el que es fa. En canvi, i afi­ni­tats al marge, ni que en fos un acòlit podria aplau­dir la falta de refle­xos, la poca ima­gi­nació, el refugi en el manual, al cap i a la fi el des­con­cert, la vis­ce­ra­li­tat, l'autisme i la por que mar­quen la res­posta dels diri­gents espa­nyols en la seva pràctica tota­li­tat, i si hi ha excep­ci­ons tan sols d'indici de reflexió, fle­xi­bi­li­tat o autocrítica aquest cro­nista les des­co­neix.

Crida l'atenció la con­fusió sen­ti­men­tal gene­ral en les obser­va­ci­ons d'aquests dies de polítics i líders d'opinió espa­nyols. Quan es plan­teja una sepa­ració, el qui en sor­tirà bene­fi­ciat hi està a favor i el qui en sor­tirà per­ju­di­cat hi està en con­tra. De tal obvi­e­tat, els espa­nyols no sem­blen en con­di­ci­ons psíqui­ques d'extreure'n la con­clusió que ve de la sim­ple inversió dels ter­mes. Que el gran argu­ment en con­tra de la secessió de Cata­lu­nya sigui que els cata­lans en seran els per­ju­di­cats, sen­zi­lla­ment fa riure.

Els espa­nyols farien un favor a la seva dig­ni­tat, i també al seu sis­tema nerviós si, en lloc de fin­gir una pre­o­cu­pació inver­sem­blant pel benes­tar dels cata­lans i la via­bi­li­tat de l'Estat català sobirà, reco­ne­gues­sin que, fets els números, en pri­mera instància són ells els per­ju­di­cats, que els cata­lans hi gua­nya­ran o no, això ja es veurà, depèn de les pròpies capa­ci­tats, però que d'entrada als espa­nyols els tocarà tre­ba­llar més fort que com ho han fet els últims tres-cents anys si volen man­te­nir el tren de vida dels temps ante­ri­ors a la crisi.

Cosa que porta a qüesti­ons de pro­ce­di­ment, perquè tant la via­bi­li­tat de l'Estat català com el benes­tar de l'Estat espa­nyol resul­tant depe­nen d'uns pac­tes de tran­sició rao­na­bles, sos­te­ni­bles, o com se'n vul­gui dir, i en les dues ban­des com­porta reconèixer les con­di­ci­ons, encara que molesti i fins i tot faci mal en molts aspec­tes. Els espa­nyols han de reconèixer que, mal que ara siguin la part forta, en el moment del divorci seran la part dèbil, la per­ju­di­cada, i els cata­lans s'han de fer a la idea que si volen gua­nyar temps i eficàcia en l'ope­ració hau­ran de pagar un cost ele­vat.

Tot ple­gat no hau­ria d'espan­tar. No cal anar gaire enrere en el temps per tro­bar exem­ples: la reu­ni­fi­cació d'Ale­ma­nya es va fer a base d'esforç, sacri­fi­cis i renúncies a benes­tars tran­si­to­ris. La capa­ci­tat que el poble català ha demos­trat per ava­luar i dema­nar, si tot va com ha d'anar, també l'haurà de tenir per tre­ba­llar molt fort per un bé que no veurà a curt ter­mini.

Per començar, caldrà ate­nir-se a un prin­cipi: la llei no és més que un ins­tru­ment que mai s'ha de sobre­po­sar a la rea­li­tat. Fins i tot és a l'Evan­geli: “El dis­sabte ha estat fet per a l'home, no l'home per al dis­sabte.” (Marc 2,27). Quan sento que un dis­curs pre­te­sa­ment reno­va­dor acaba dient “i, per des­comp­tat, tot això es farà dins de la lega­li­tat vigent”, penso: “Mala­ment, aquí no can­viarà res.” El pri­mer que cal fer el qui pretén un gir radi­cal és des­a­com­ple­xar-se i anar con­tra la llei: con­tra la llei van demo­lir el mur de Berlín, con­tra la llei van ins­tau­rar l'Església de Roma, la República Fran­cesa, els Estats Units d'Amèrica i la Unió Soviètica, que con­tra la llei va des­a­parèixer. I con­tra la llei vigent es va fer la Cons­ti­tució Espa­nyola, que ara és obs­ta­cle per a una part impor­tant de la soci­e­tat. Quan una llei ser­veix per per­ju­di­car i con­tra­riar un sec­tor subs­tan­tiu de la ciu­ta­da­nia, el deure, no tan sols el dret, d'aquesta ciu­ta­da­nia és anar-hi en con­tra.

Hi ha una certa inqui­e­tud sobre la res­posta que la volun­tat sobi­ra­nista dels cata­lans pugui tenir no pas a Espa­nya, que aquesta ja se sap bé prou, sinó a Europa. Uns quants es pre­gun­ten si ens vol­dran, si els espa­nyols tin­dran prou capa­ci­tat per fer val­dre el seu vet, si els euro­peus –els ale­manys, els fran­ce­sos– tin­dran prou força i prou volun­tat –o quin interès– per doble­gar la més que pre­vi­si­ble deter­mi­nació dels espa­nyols a posar tots els obs­ta­cles pos­si­bles. Jo dic, si a Europa no ens volen, res de patir-hi: que es plan­tegi la nova Cata­lu­nya com un paradís fis­cal amb moneda pròpia, com un reducte d'exemp­ci­ons tan atrac­tiu per al capi­tal i els nego­cis com Suïssa, Sin­ga­pur, Andorra mateix, amb el plus de l'atrac­tiu turístic i cul­tu­ral. Pot­ser a més d'un li sem­blarà una pro­posta poc edi­fi­cant, fins i tot immo­ral. Però enmig del poti-poti finan­cer d'aquí i d'allà, la indecència pos­si­ble seria del tot ino­fen­siva.