Ens cau el cel al damunt

Aquest cap de setmana em sentia com els gals dels còmics d'Astèrix, que allò que més temen és que els caigui el cel al damunt. Totes les previsions meteorològiques, avisos i alertes pronosticaven pluja a dojo a tot el país amb risc de greus inundacions. Deixant de banda que ahir vaig haver de treure aigua del garatge de casa meva a Figueres, un problema atribuïble més a les deficiències del clavegueram que no pas a la pluja. Reconec també que Déu n'hi do el que ha plogut, però ni ha caigut el cel, ni de bon tros la quantitat d'aigua que els meteoròlegs havien dit. És cert que la meteorologia no és una ciència exacta i que és bo que els homes/les dones del temps exagerin una mica perquè la cosa no ens agafi amb els pixats al ventre. I això, perquè com els gals sento que em trobo en un reducte en el qual no em fan cap por les legions romanes (espanyoles) i en canvi sí que em fa por que em caigui el cel al damunt.