Objectivitat

Si en algun moment determinat, asseguts en un banc o mirant el carrer des de darrere el vidre, intentem distanciar-nos una mica del procés constituent en què estem immersos els catalans, ens adonem de seguida que aquesta distància no existeix. La construcció del nou estat és el resultat de la feina i el desig col·lectius, però la veritat és que aquest procés també ha emergit com una cosa inevitable, com un corrent impetuós que se'ns ha emportat a nosaltres i a totes les estructures administratives, socials i mentals de la Catalunya autonòmica. La nostra tensió sorgeix del fet que, si bé d'una banda sabem que hem d'avançar amb serenor i tranquil·litat, de l'altra vivim el procés amb l'exaltació pròpia d'una gran efemèride o d'un gran cataclisme. La independència sembla un producte tant de la nostra voluntat com d'una força objectiva de la història.

Aquest aspecte objectiu és el que explica que qualsevol intent d'aturar el procés ara mateix ja sigui inútil. Totes les barbaritats de l'estratègia de la por, incloent-hi el cinisme vulgar de Montilla quan ens acusa de franquistes, automàticament es converteixen en raons que reforcen el procés. D'altra banda, els catalans que estan a favor de la independència però que no ho acaben de veure clar, i que diuen que anem amb compte, que gat escaldat aigua tèbia tem i que ai que els convergents a última hora no ens surtin amb un ciri trencat, aquests catalans s'han d'adonar que l'escepticisme i la precaució ja no formen part de la partida. Vaja, una mica de prudència sí que va bé per mantenir aquesta tensió que dèiem entre la tranquil·litat i l'exaltació. Però el cert és que la posició de l'escèptic o del prudent ja no és viable. I tampoc ja no funciona la idea que la lucidesa sempre implica mantenir una certa distància vers la realitat o fins i tot anar contra corrent. En el nostre procés constituent, la lucidesa no sorgeix de l'anàlisi freda o del comentari irònic (com es va veure amb la brometa de Juan Marsé, allò dels sentiments i centimets que no va fer riure a ningú). Al contrari, ser lúcid vol dir implicar-se plenament en el procés –tant si és acceptant que aquest procés ja és inevitable com si és lluitant-hi vanament en contra.

Per dir-ho en altres termes, en la nostra situació ningú no és apolític. L'apoliticisme és un mer esteticisme, una fantasia de classe que voldria ser aristocràtica, i també un símptoma d'immaduresa. Sobre aquesta immaduresa, Pla explica a El meu país que el fet que a la crònica de Ramon Muntaner els catalans sempre hi siguem retratats com els bons és percebut com una cosa estranya pels lectors contemporanis, als quals costa acceptar la posició clara i decidida del cronista: “Aquesta posició, que és la de sempre i que constitueix l'entranya positiva de la política d'un país, havia de xocar fatalment amb les posicions genialoides, àcrates i desintegradores, produïdes pel desori mental ocasionat per la inexistència política.” (112) Els catalans que ara no volen admetre que s'està construint un nou país, no són també una mostra d'aquesta tradició apolítica i excèntrica que no se sap avenir que tinguem un president disposat a aconseguir autèntiques estructures d'estat?

I és que al president Mas se li critica que s'ha fet independentista no pas per convicció sinó forçat per les circumstàncies. Però no solament aquest és el cas de la majoria d'independentistes, sinó que, a més, el fet que es tracti d'una conversió “forçosa” encara enforteix i legitima més el president, ja que demostra que l'independentisme no és una mera estratègia electoral, sinó que és el reconeixement d'un moviment, un altre cop, imparable i objectiu.