La fi de l'ambigüitat
Aquestes eleccions són molt més que unes eleccions. Entre altres coses perquè s'han convocat no perquè s'acabava la legislatura sinó perquè la societat civil, d'alguna manera, les va provocar amb la clara manifestació de la seva voluntat el darrer Onze de Setembre, voluntat que el president Mas va saber recollir immediatament. Podem estar més o menys d'acord amb l'opció ideològica que representa el president, però, tot i ésser conscients que la nostra societat viu moments molt difícils per l'enorme crisi que està vivint, no podem aclucar els ulls davant de la força de la voluntat popular. I el president no ho ha fet.
Potser per això em sembla o vull pensar que aquestes eleccions tenen una característica molt important al marge de les controvèrsies que puguin sorgir dels debats electorals, i aquesta és la fi de l'ambigüitat. Deixar enrere l'ambigüitat enforteix el sobiranisme, que arriba a tenir una majoria àmplia al Parlament. I és que en el moment que escric aquest article els sondejos atorguen a les opcions sobiranistes dos terços de l'arc parlamentari. També resisteixen, tot i que molt enrere, les forces unionistes (PP i Ciutadans), amb la por com a eix argumental de les seves proclames, i s'esfondra la força més ambigua, el PSC, amb un projecte federal de darrera hora que ni ells mateixos es creuen. Així, doncs, el que és clar és que l'eix central del debat és el futur nacional de Catalunya, no tant la ideologia, que, diguem-ho de passada, en algun moment caldrà deixar d'enganyar-nos i fer també una reflexió sobre el que representen realment les ideologies més enllà de les proclames electorals quan s'han de dur a la pràctica des del poder. És urgent, per tant, des del meu punt de vista, renovar el pensament i adequar-lo al segle XXI i renovar la democràcia acostant-la a la ciutadania.
Fa temps que es parla de la manca de lideratge polític a Europa. Per això em sobta ara que des d'alguns mitjans es critiqui el lideratge del president Mas, un lideratge serè i ben educat, amb tocs del seu líder de referència, el mahatma Ghandi. Ben educat segons les dues accepcions del terme: des del punt de vista de les maneres, de les formes, i des del punt de vista intel·lectual, que puja en valoració malgrat les retallades que ha hagut d'aplicar (i, des del meu punt de vista, hauria d'explicar encara millor per què les aplica). En tot cas, però, el que hem de tenir en compte és que el que ens explica no són les retallades (d'allà on no n'hi ha no en raja), sinó les prioritats a l'hora de gestionar la misèria que l'Estat ens retorna. Aquí, però, podríem discrepar, molt especialment si penso en educació i recerca, en sanitat o en serveis socials. Però no em vull entretenir a discutir prioritats en tan poc espai i en canvi vull anar a la base, a fer possible poder discutir les prioritats, que són les que en definitiva marcaran el model de societat i de país que volem quan siguem capaços d'administrar no la misèria sinó l'esforç del nostre treball, la riquesa que produïm. I aquesta base ha de començar pel respecte del dret a decidir i, per a mi, per la necessitat de tenir un estat propi.
A més a més voldria insistir en el lideratge del president, que, a part de ser serè i documentat, és clarivident quan sap i afirma que ell no és més que un instrument i que té la voluntat que el seu sigui un lideratge compartit amb totes les forces sobiranistes integrades en el Parlament, que espero que siguin totes.
I aquest és el nostre punt flac com a país. D'una banda, Convergència i Unió té una pedra a la sabata, que és l'ambigüitat del líder d'Unió Democràtica, i de l'altra, l'esquerra nacional té la incapacitat històrica de saber-se entendre i multiplicar en comptes de dividir. Possiblement aquestes dues qüestions, una certa desconfiança que no tant el president sinó la coalició que presideix sigui incapaç de dur el procés fins al final, i la fragmentació de les opcions sobiranistes d'esquerra, és el que provoca que un de cada tres electors encara estigui indecís. Espero que la campanya electoral, o la força dels fets, ens allunyi de l'abstenció. Hi ha massa en joc. Si no tinguessin aquestes dificultats d'entesa en un punt comú, el de la sobirania, potser haurien pogut consensuar un, dos o tres punts comuns i incorporar-los als programes electorals respectius que haurien donat una força imparable en cas que finalment no es pugui fer un referèndum.
Però per a mi el que és més important és la imatge que Catalunya ofereix al món des de la darrera Diada. La d'un país que sap sortir al carrer pacíficament i mostrant un optimisme col·lectiu envejable en aquests moments grisos, la d'una societat que malgrat les dificultats vol construir el seu futur i que és capaç de mantenir un debat cívic, que espero que la campanya electoral no destrueixi. Debat cívic que haurà de referendar a les urnes.
Vivim un moment històric marcat pel que alguns anomenen tsunami i altres moviment teutònic de gran magnitud que fa trontollar política i estructures. Aprofitem-lo. L'Estat espanyol no dóna més de si i continuar amb la situació de dependència ens aboca a la mediocritat galopant. Ara és el moment de triar entre el que en podríem dir, tot i que no és exacte, el confort de la mediocritat o l'energia de la construcció nacional.
Encara no hem arribAT a mitja campanya i se'm fa molt difícil fer més valoracions, però hi ha una cosa que tinc molt clara: el futur de Catalunya, avui, només depèn de nosaltres, dels que anirem a votar.
