Els déus

Als Estats Units la gent no tan sols creu en Déu, fins i tot pot votar-lo. Gràcies als vots, Obama ja torna a ser l'home més poderós del món; ara s'haurà de veure si és capaç de fer miracles contra la plaga de la crisi. De moment, ha pronunciat un discurs energètic centrat en la recuperació de la fe en les persones i s'ha autoimposat un primer manament encoratjador: lluitar contra l'abisme fiscal que separa els rics dels pobres. Que un president dels Estats Units proclami obertament aquesta mena d'objectius ja ho és, un petit miracle. La nit de la reelecció era difícil escoltar-lo i no connectar amb la idea que sempre serà preferible el valor de l'esforç col·lectiu a l'egoisme de les ambicions personals, la riquesa de les barreges al filferro de les fronteres, el soroll eixordador i a vegades caòtic de les democràcies al silenci perfecte de les dictadures. D'acord que la divinitat més adorada al país de les barres i les estrelles és l'àliga impresa als dòlars, però Obama assaborint la seva segona oportunitat amb renovades paraules a favor dels més dèbils ens recorda que el millor dels déus és que ningú ens obliga a triar-los. Sí, diguin el que diguin les aigües tèrboles de la Borsa i s'enfili com s'enfili la Prima de Risc, encara ha d'haver-hi una tassa assumible d'optimisme en el futur, un percentatge acceptable d'entusiasme per tirar enfavant. És imprescindible que sigui així i és necessari que algú que s'ho creu ens ho digui. Desitgem-li, doncs, encert i sort al nou president, que si és veritat, com ell diu, que junts caiem i junts ens aixequem, als europeus ens convé que els devoradors d'hamburgueses es refacin com més aviat millor. Segurament després de la derrota alguns republicans hagin deixat de creure en el déu que tan invoquen, però això no importa quan és Déu qui creu en les persones.