Sensibilitat social? Digues-li por!
El Partit Popular i el PSOE havien d'arribar ahir a un acord per fer front als problemes derivats de l'impagament de les hipoteques i dels desnonaments. No ens hem de fer gaires il·lusions: a la decisió de la banca d'aturar aquests procediments durant dos anys potser s'hi afegirà l'accés a un lloguer social. Serà molt, però no suficient.
Els més optimistes veuen en el possible consens polític i en l'actitud d'algunes entitats bancàries i d'alguns jutges i policies un canvi cap a una més gran sensibilitat social. Els menys optimistes hi veiem pànic per un conflicte que puja de to a mesura que el govern lidera la destrucció de llocs de treball, les retallades salarials i la conculcació de drets laborals, que deriva al sector privat la prestació de serveis públics, que apuja les taxes i impostos que més graven les classes baixes i mitjanes, que tolera el frau fiscal, que amaga les responsabilitats polítiques de l'afer Bankia enmig de la crisi bancària, que accedeix a incrementar el deute estatal per finançar la banca i no per incentivar l'economia, etcètera.
Només hi faltava, en aquest pastís de despropòsits, la cirereta dels desnonaments: les entitats financeres –incentivadores principals i copartícips de la bombolla immobiliària, de la sobrevaloració dels habitatges fins al tres-cents per cent del seu cost real i de l'irracional endeutament de moltes famílies– deixant al carrer els mateixos que primer han segrestat econòmicament en aplicació d'una polsosa llei hipotecària que té més de cent anys i que, en resum, ve a dir que els deutes s'han de pagar. S'han de pagar tots els deutes? Fins i tot quan aquest deute ha estat incentivat desproporcionadament per la usura? Fins i tot quan condueix a la desesperació de les persones que han estat víctimes dels qui s'han aprofitat de la seva ignorància i de la seva bona fe? No hauria de ser la dació –el lliurament de l'habitatge a l'entitat bancària a canvi de rescindir el deute– una opció mínima?
Això és el que veu i es pregunta la ciutadania corrent, la que encara treballa però no sap fins quan, la que està a l'atur o encara no ha pogut treballar mai, sense cap esperança en l'horitzó, la que rep una pensió miserable i li refreguen cada dia que forma part d'un col·lectiu privilegiat. I també tots els que avui es pregunten si té sentit fer vaga perquè s'adonen que no és pas l'augment de la sensibilitat social el que mou les coses, sinó la por a perdre els privilegis.
