I després del 25-N?

Ni els periodistes més acreditats; ni els polítics amb l'esquena desfeta pels anys de lluita; ni els observadors atents i experimentats, amb el cul pelat de veure les històries que es couen als partits amb motiu de les eleccions, ni els grups de pressió, els quals intenten treure profit dels canvis, mani qui mani i sigui qui sigui, són capaços aquest cop de preveure que passarà l'endemà de les eleccions a Catalunya. Sols un fet és segur, sigui qui vulgui el guanyador: Artur Mas no cedirà! La seva mirada és un llibre obert en què s'hi pot llegir la ferma decisió d'arribar on calgui amb qui li doni suport. Diu: “Ha arribat el moment; la nostra pàtria, Catalunya, és un indret de desconcert, de misèries, d'aturats, de milers d'empresaris petits i grans desorientats –molts dels quals arruïnats–, de joves titulats sense pervenir, d'una massa que mira una Europa que sura amb dificultats, però la major part, molt millor que nosaltres.” “És el moment de jugar-nos-ho tot, per assolir el lloc que amb justícia ens correspon; no podem dir que hem perdut la llibertat, perquè de manera absoluta no l'hem tinguda mai; és hora de dir prou!”, hi afegeix. Mas així ho pensa, ho creu i ho diu.

Ningú l'ha sentit amenaçar, fer una crida a la lluita violenta o arengar els seguidors per a un combat cruent. Ben al contrari. Amb les armes simbòliques del dret, la justícia i la democràcia, lluita per la independència, perquè és prou clar que altres estatus són vulnerables i les lleis per regular-los, imprecises, injustes, tendencioses i estudiades per esprémer els catalans. L'Estat de les autonomies va ser una obra d'art per poder tractar convenientment cadascun dels territoris amb una tapadora de legalitat. En ocupar Catalunya l'exèrcit franquista el 1939, la Guerra Civil espanyola es donà per acabada, però l'1 de setembre del mateix any, Hitler va ocupar Polònia i va encetar una nova guerra que d'europea passaria a ser mundial. El món restava ocupat per recordar Espanya, i Franco se sentí defensat i endurí a Catalunya l'odiosa dictadura. Els catalans hem pagat molt car l'estigma de vençuts.

La Constitució del 1978 obrí el camí dels pactes autonòmics del 1981 i el 1982, amb els quals les autonomies vestides per a un ball de disfresses, han gaudit dels fruits del saqueig econòmic progressiu de Catalunya, pseudolegalitzat amb decrets i lleis “fets a mida”. De res no ha servit des del 1939 fins ara analitzar, estudiar, realitzar, construir, imprimir qualitats i aconseguir rendiments com mai. Viatjant per les autonomies, hom contempla el que resta a la vista i compara. Un sentiment de tristesa envaeix oint les aberrants mentides que els mitjans espanyols s'inventen, i conegudes personalitats sorprenentment propaguen, en auditoris on sovint la manca d'educació fa receptius els missatges, i així neix l'odi per Catalunya i els catalans. Si tan poc ens estimen, per què ens retenen? Quina classe d'amor és aquest? Sols pot ser el que literàriament s'anomena “amor que mata!” Prou!