opinió
Mas, Catalunya i el País Basc
Em truca l'altre dia un meu amic de Madrid, on vaig viure uns anys, i em pregunta: “Això del president Mas ha sorprès tothom aquí. Tu què n'opines?” Li responc: “Artur Mas s'ha adonat que la situació de la Generalitat és insostenible, que s'està convertint en un gran centre administratiu i poca cosa més, que estem contínuament en mans del govern de Madrid i de la Divina Providència, que a aquest pas anem cap al desastre més absolut i ha decidit tirar pel dret.” “Doncs aquí no ens havíem assabentat de res. Què ha passat?” Jo li explico tot allò de l'Estatut, els magistrats a la Maestranza, el ribot d'en Guerra, la sentència del Constitucional, el moviment de les consultes que va néixer a Arenys de Munt, l'arribada d'alcaldes independentistes a moltes ciutats i pobles de Catalunya, el menyspreu cap al català i l'escola catalana, el greuge comparatiu en un munt de temes amb la resta de l'Estat i que ara s'ha fet més evident que mai. “I tot això com ho veieu des de Madrid?”, li comento. “Doncs que en Mas té la paella pel mànec i ho sap. Fixa't en el mapa d'Espanya. On són les dues portes d'entrada i sortida cap a Europa? Doncs, a Catalunya i al País Basc en menor mesura. Si es perdessin aquestes portes no ho faries passar tot per Jaca i Canfranc? Madrid farà tot el possible i l'impossible per espantar en Mas, sobretot durant la campanya, però mai vetarà a Catalunya i al País Basc perquè no entrin a Europa i és que, a més, ja hi sou, a Europa! A més, si un cop aconseguida la independència, amb un referèndum, o com sigui, s'impedís que Espanya fes servís les infraestructures de Catalunya –carreteres, autopistes, ferrocarril, espai aeri, interconnexió elèctrica, ports, aeroports...– el govern de Madrid duraria vint-i-quatre hores? “I la Brunete?”, li dic. “No cal ni preocupar-se. Això era una cosa vàlida de l'època d'en Tejero, però avui en dia, amb tot Europa expectant, és impossible. No hi ha cap més sortida que negociar tots i cadascun dels temes i entendre's, independència inclosa”, conclou.
El meu amic em deixa estorat. Reflexiono, i penso que el president Mas té la clau de la caixa i la paella pel mànec, que potser no farà falta fer servir, però cal tenir present dites com “la por guarda la vinya” i “la necessitat fa virtut”.
Pel que fa al País Basc, farà el que el seu poble decideixi, però les reflexions del meu amic segueixen sent totalment vàlides encara que Catalunya fos l'única que demanés la independència. CiU no està sola, ERC, ICV, Sl i, possiblement més endavant el PSC, estan cridats a ser fonamentals en aquest procés, per sentit d'estat, i perquè el poble de Catalunya ho vulgui. M'agrada l'Oriol Junqueras i el seu tarannà, encara que no sóc votant del seu partit. Hi ha perill d'encantament de serps i, com deia Lampedusa, canviem-ho tot perquè res no canviï. Haurem d'estar molt atents si hi ha negociacions, les que siguin, perquè una vegada més no ens aixequin la camisa o ens donin gat per llebre. Cada dia que passa tinc més seriosos dubtes de si a Catalunya ens és imprescindible pertànyer a Europa. Que sigui convenient, possiblement sí, però imprescindible, no ho veig. Catalunya és avui en dia cotitzant net d'Europa. El poble català té una capacitat de treball i d'iniciativa per fer coses que no ens pot prendre ningú. Espanya ens hauria de donar suport al 100 per cent com el primer, possiblement per conveniència interessada. Pel que fa als altres vint-i-sis països de la UE, algú es creu que ens posarien cap pega a l'hora de la veritat? Crec fermament que tot el procés endegat no té marxa enrere i, si el poble català ho vol, Catalunya esdevindrà nou estat d'Europa aviat perquè el que no ha passat en els darrers trenta anys i escaig, passa en un dia. El milió i mig de persones que van sortir al carrer l'Onze de Setembre van marcar el full de ruta.