Ho tenim tot penjat
El resultat de les eleccions ha acabat donant la raó a Aznar quan va dir que, abans que es trenqués l'Estat espanyol, es trencaria Catalunya. Trencar-se no s'ha trencat, però la idea ve de temps enrere. Franco va dictaminar que ho deixava tot lligat i ben lligat, i no es referia només a l'entramat legal del règim. La reconfiguració demogràfica de Catalunya, per dir-ho d'una manera polida, després dels bel·licosos anys 30 ha servit i servirà per contrarestar la tendència centrífuga d'aquest principat, la lògica històrica de la qual sembla més fàcil reconèixer de manera implícita que no pas explícita. Trencar-se no s'ha trencat, però l'electorat ha acabat elegint un Parlament ingovernable. Es deia, en temps de la Transició, que el nou sistema electoral estava pensat entre altres coses –com ara el reforç d'uns partits sense arrelament popular gràcies a les llistes tancades– per fer que la població catalana no s'escindís en dos blocs inconciliables, entre els de tradició autòctona i els de tradició forastera. Al cap dels anys, i d'un munt de frivolitats i de males polítiques de tots plegats, en fer-se més nítida la vindicació de la sobirania, s'està produint un realineament entorn de dues visions del país, la dels qui creuen que ve de molt antic i que pot tenir un futur com a tal, i la dels qui creuen que es tracta de quatre províncies perfectament integrades en una unitat de destí polític inqüestionable; tant els uns com els altres, ara mateix, estan convençuts que la visió antagònica és contrària als seus sentiments i als seus interessos personals. Trencar-se no s'ha trencat, però l'addicció als eufemismes del bloc sobiranista palesa un gran temor que això passi. Però la primera obligació d'un estadista és parlar clar: la independència és una causa sobre els pros i els contres de la qual es pot discutir; en canvi, el dret a decidir té molt poc recorregut –aviat es veu que no està previst en l'ordenament vigent–. Quan hom es vol casar amb una noia, li declara el seu amor, no li argumenta el dret a contraure matrimoni amb qui li plagui. El que convindria ara, i que no passarà, és una gran coalició dels qui volen imprimir un rumb decidit al país, que per això són majoria i tenen la legitimitat per plantejar als ciutadans quins sacrificis caldran per superar la crisi econòmica i la nacional. Tàctiques dilatòries i passos en fals ens abocaran en breu a unes altres eleccions sense haver resolt res.