Paisatge després de la batalla

Les eleccions catalanes han estat, per alguns, una mena de batalla d'una guerra inacabada que de moment està deixant víctimes a ambdós bàndols. Són les guerres del segle XXI, mediàtiques, de desqualificació personal, de guanyar la posició de l'altre, sense sang, però d'embolica i agafa fort a la recerca del vot.

El paisatge després de la batalla ha deixat una antologia del disbarat econòmic, que molt bé ha contraatacat com ha pogut el Col·lectiu Wilson, amb decisió i excel·lent bagatge acadèmic. Encara avui, però, en resten algunes peces del joc dels disbarats d'economistes que lluint xapes acadèmiques quals generals, s'han posat al capdavant d'alguna batalla; d'aviació, probablement, per allò de deixar caure bombes suposadament de destrucció massiva de l'opinió ciutadana i sembrar el desconcert per a minar la moral dels rivals, sense baixar a peu de terra. De la munició que Espanya ens roba, ja me n'he ocupat altres cops, o dels suposats límits explícits de la solidaritat “com a Alemanya”. Avui ho faré, però,d'alguns dels febles arguments del gremi d'economistes de l'altre bàndol, que al meu entendre n'han dit de molt gruixudes!

Un catedràtic que no habita lluny dels indrets catalans ha arribat a escriure que el boicot de les Espanyes afectaria enormement el PIB català, convertint les hipòtesis de baixada en volum del negoci exportador, directament a disminució de la renda catalana, confonent així el valor de la transacció total amb la generació de renda (¡!). Ni els alumnes de primer d'econòmiques haurien de fer aquest error de confondre producció amb valor afegit sense restar els consums intermedis. Un catedro de la zona sud, expert suposadament en finances i alt càrrec d'una extinta caixa, identificava també la diferència entre el pes dels crèdits i dels dipòsits catalans com la insuficiència financera que sufragava la resta d'Espanya a Catalunya, oblidant que és avui l'eurosistema qui manté Espanya en el seu conjunt. En fi, aquesta és de segon curs.

Un altrE acadèmic conegut pel seu tremendisme antisecessionista condemnava una Catalunya independent a no poder pagar les pensions, argumentant que els ingressos per cotitzacions eren insuficients per a pagar-les. És clar, a Catalunya ara, però molt més encara a la resta d'Espanya, que té menys cotitzants ocupats per pensionista que Catalunya! I és que el sistema de repartiment per al finançament de la Seguretat Social és això: el que entra és el que es pot repartir, i mal que pesi, a Catalunya entra més per major ocupació que a la resta de l'Estat. Aquesta és de tercer de carrera.

Finalment, alguns acadèmics frontistes ens han martellejat sobre conjectures macroeconòmiques de boicot, en dimensió i durada, com si fossin premisses o axiomes, per a condemnar l'empobriment general d'una Catalunya independent. Diguem que aquesta posició més sibil·lina sobre comerç i creixement és de quart de llicenciatura. Altres han jugat amb la balança fiscal, no neutralitzant el dèficit públic o identificant una tresoreria que –és clar– no podria donar un superàvit de liquiditat pel que representa el dèficit de la balança fiscal. Però la comparativa no podia amagar un superàvit en un cas de (Catalunya) i un dèficit públic, encara més gran que el que avui té, per a la resta de l'Estat.

Ens hem podrit també amb la cançoneta que són els individus i no els territoris qui paguen impostos. Però mai han identificat que els individus en països descentralitzats ho fan o poden fer a més d'un territori. Però, tossuts, ells han amagat el seu prejudici (el de la sobirania fiscal espanyola única), negant la principal: no hi ha, per ells, contribuents catalans, sinó espanyols que viuen a Catalunya.

En el frontisme que han predicat molts d'aquests acadèmics, la recepció que n'han fet els dos grans partits nacionalistes espanyols no ha tingut fissures. Cap opinió dissident a la seva en els seus mitjans (que paguem entre tots): premsa, ràdio i televisió. A casa nostra, per allò de legitimar que som país educat i amb més anys de democràcia que ningú, hem donat pista i lliure expressió a tots aquells que no han pensat com la majoria dels d'aquí. Fet que, certament, ha erosionat l'opinió local (quan dos confronten sempre hom pot pensar que la cosa no és clara), a la vegada que augmentava la crosta de fora. La batalla actual ha enervat bastant el sentit comú i enverinat les posicions de molts que ja veuen els ponts de diàleg definitivament dinamitats, sense poder entreveure si en el subsòl s'estan cavant els túnels de contacte o simplement refugis per a la batalla final que s'apropa.