Després de Reis

Els que disposen d'un bon racó, d'un negoci estable i rendible, fons o paper amb rendiment segur, d'un comerç acreditat o d'un sou raonable en una institució, servei municipal, autonòmic o estatal, o en empreses ben assentades dintre de la cadena productiva del país, o són gent d'ofici o professions liberals amb bona clientela, respiren tots amb una certa tranquil·litat. Aquesta classe mitjana que gastava generosament durant les festes nadalenques, enguany ho fa amb el lema: “Gastar, però menys! Es pot prescindir de productes cars i punyetetes.” En Joan diu: “Estem mal acostumats!”

Tenen raó els Joans i les Mercès, i el senyors Dalmau, Llobet... La inèrcia de cinquanta anys de progressiva falsa prosperitat, dit d'altra manera, de progrés mal entès sense base ferma, producte d'organitzacions financeres de crèdit intercontinentals, estatals i privades –segons el volum–, contagiades del poder malaltís que dóna el diner fàcil, havia penetrat en la mentalitat dels governants i l'empresariat, canviant la concepció del rendiment per una mentida perversa que, sense límit, s'havia disparat incontenible, provocant obertament el consumisme desmesurat. És possible que algun dia vegin la llum les xifres dels equilibris –talment de Xiquets de Valls– amb què s'aguantava el fals trenat piramidal del món del crèdit, l'arma destructiva manipulada hàbilment per figures del món financer. Si, com temen els desllorigadors, el moviment ha esquitxat intocables, el més probable és que acabi com el rosari de l'aurora: no se'n sabrà res més!

Aquest exèrcit heterogeni, amb algunes excepcions, seguirà vivint dignament els vuit o deu anys que pot durar la crisi, augmentant un any més, estabilitzant-se dos anys i descendint-ne cinc o sis, per situar el nivell de vida del món afectat en una posició estable, molt més baixa del que havia assolit. Es parlarà de les últimes dècades del segon mil·lenni, talment dels feliços vint. No tornarà el xarleston, però hom recordarà aspectes de les formes de vida irrepetibles. Girona, per exemple, va viure amb l'aeroport l'explosió viatgera de la classe modesta, trepitjant món a preus ridículs.

Ho explicaran als fills o als néts, que no podran emular-los. Tornaran l'autocar i la carmanyola amb la truita de patata i ceba. En lloc de París, Nova York i Bangkok, agradaran Galícia, Portugal i Extremadura. I reviuran el muntanyisme, el dòmino, la botifarra...

Ara bé, i la classe treballadora –en bona part convertida en exèrcit de parats–, què farà per sobreviure si els governs resten fallits, les pensions perillen i la seguretat social trontolla? Amb una organització social celestial, sens dubte despreocupada pels mortals, el manà bíblic difícilment es repetirà. No sé si podré esbrinar quelcom d'aquest problema de supervivència, però ho intentaré. Tinc avantatge: em dic David, com el profeta.