Fum de perfum

En perfecta sincronia amb l'anticipació de les festes de Nadal, Cap d'Any i Reis, és ja de fa ben bé un mes que proliferen, en moltes cadenes televisives, els anuncis de perfums, d'aromes, de fragàncies. Tots ells desprenent a desdir halos de sensualitat, de sexualitat...

Atès llavors el fet que es tracta de productes de luxe, gravats amb el degut sobrepreu, sempre pot haver-hi ànima càndida que, abans d'intentar explicar-se el perquè d'aquest dispendi ostentós, s'afanyi delerosa a escandalitzar-se'n.

I ho interpreti així, enmig de l'actual context de crisi, i tot tirant de marxisme vulgar, com una de tantes mostres d'escarni dels poderosos envers els desposseïts, veient-hi a més un renovat indici de la desaparició de les classes mitjanes en profit de les més altes, les úniques ja amb possibilitats odoríferes.

I no. La cosa no és tan socialment mecanicista. Per començar, el perfum apel·la al sentit més reprimit de tots, el de l'olfacte, aquell de què més va caldre distanciar-se per tal d'adquirir la nostra condició d'animals bípedes.

És també el perfum, a més de química, símbol: d'allò eteri capaç de penetrar en formes concretes fins a fer-les suggerir reminiscències i records, talment un desencadenant de la memòria instintiva més profunda (vegeu, de Gaston Bachelard, L'aire et les songes).

Encara, i sense deixar Bachelard (La psychanalyse du feu), què de millor que la sensitiva superfluïtat del perfum per demostrar que, abans que de la necessitat, l'home, en allò que té no sols d'animal, és una creació del desig?

Tots volem fum fa una dita popular, entenent-ho com a sinònim de pompa i de vanitat. Sí. I, de perfum, encara se'n vol més, pobres com rics.

(Cirereta: segons Coromines, perfum, inexistent en llatí, hauria passat del català a totes les altres llengües. Com no ens ha de plaure?).