L'exemple de l'exemple

Arran de la recaiguda que Tito Vilanova va patir en reproduir-se-li un tumor a la glàndula paròtide, gran part de l'atenció popular i mediàtica s'ha concentrat en l'estat de salut de l'entrenador del FC Barcelona. Molts sectors comunicatius han passat de l'anècdota a la categoria i han assegurat que el cas de Vilanova, com el d'Eric Abidal, representen un pas enorme en la “sensibilització social envers el càncer”. És a partir de diagnòstics com aquest que comencem a trepitjar terres bellugadisses. A la dificultat de mesurar la sensibilització social (i de distingir-la de la pura atracció que es congrega al voltant d'un personatge cèlebre) s'afegeix l'aprehensió que produeix una societat que encara necessita afectats famosos per prendre consciència d'una malaltia antiquíssima, que causa estralls en totes les famílies i que, certament, mereix la preferència de molts recursos sanitaris i humans.

Tant Vilanova com Abidal traspuen una dignitat majúscula. És un plaer sentir-los parlar, desglossar el seu pensament, que equilibra sensatesa, emotivitat i honradesa. D'una banda no hi ha cap mena de dubte que la seva respectiva singladura personal pot ser motiu d'esperonament per a moltes persones. Però de l'altra banda, erigir el cas d'aquests dos esportistes en model universal comporta defectes insalvables. Dit d'una altra manera: Tito i Abidal mereixen tota l'empatia d'una societat capaç de projectar sentiments de solidaritat, respecte per l'alteritat i demandes de justícia. Però en alguns plans ni Vilanova, ni Abidal –ni Manuela de Madre amb relació a la fibromiàlgia, ni Pasqual Maragall amb relació a l'Alzheimer– són bons exemples per al denominador comú de la societat. Algú que en circumstàncies comparables hagi patit llistes d'espera inacabables, dramàtiques postergacions de diagnòstics clínics decisius, manca de recursos i desemparança sap que aquests quatre casos esmentats es converteixen ràpidament en exemple d'antiexemple. Tumors detectats un dilluns i operats un dijous. Encomiable. Però poc universalitzable. “Tindrà la millor especialista del món”, deia Sandro Rosell referint-se a la doctora que havia d'operar Vilanova. Fantàstic. Comprensible que el club mogui tots els seus fils d'influència per a un cas com aquest. Però poc universalitzable. Potser la millor sensibilització passa per entendre que els casos de Vilanova i Abidal són universals en el camp de l'empatia però (encara) no en el de la materialitat.