Dues de coreans

Dins de la dificultat per preveure les tendències, sempre s'acomoda un espai reservat a la sorpresa. Observar les zones de conflicte és una ocupació, a la qual es dedica una ingent quantitat d'esforç i un gegantí pressupost, en gairebé tots els aspectes d'allò que és futurible. Malgrat tot, els humans som conscients que el futur serà igual que el present, però una mica més car. Disposo de voluntat per entendre l'orient llunyà. Potser perquè la majoria de les meves joguines electròniques vénen d'allà i també perquè els fenòmens polítics i socials són dels que marquen tendència.

Dues de coreans, resava el títol: la primera és èpica (de pa sucat amb oli), ve de Corea del Nord i té de protagonista Kim Jong Un, jove líder que llançà, el passat 12 de desembre, un coet intercontinental amb l'excusa que portava un nou satèl·lit de comunicacions. Malgrat tot, el món ja sap que, igual que li passava al seu pare, Kim Jong II (curiós, que ell es digui Un i el seu pare, Dos), l'interès del noi és fer volar coloms nuclears. Kim Jong Un, amb maneres innovadores, ha agafat en públic, per primera vegada en la historia moderna de Corea del Nord, la mà de la seva xicota. El jove coreà té la responsabilitat d'estar a les portades, com a raó ineludible per evitar preguntes sobre el seu sistema maoista i feudal, que és una relíquia del socialisme en transició: el mateix que veiem els catalans. Parent en destil·lació d'un socialisme incubat a l'altiplà, recargolat i jansenista, d'aquell que pateix l'original gràcia o delectatio terrestris (gust per les coses de la terra) invencible i que en ales de la nova líder, un cop fetes les teatrals primàries, ens salvarà de la crisi mundial. Ells, a Corea del Nord no pateixen una crisi mundial. Malviuen dins un sistema dogmàtic que té l'horitzó en un refregit de la pel·lícula de Kubrick Dr. Strangelove. L'any vinent seguiran sent noticia –amb el vistiplau de la Xina–, sens dubte.

L'altra de coreans i tendències ve protagonitzada per PSY (conegut a casa seva com Park Jae-sang), mundialment famós per haver inventat, cantar i ballar, a ritme de rap reescalfat, el Gangnam style, un neologisme que significa “fer-ho al estil del barri de Gangnam”, lloc concret de la capital sud-coreana on el passeig ha de ser a cavall amb ulleres negres i vestit com si l'amo de l'orquestra encara fos en Pérez Prado. Aquesta rodada estrella del pop coreà, des del passat 12 d'agost, que va penjar el seu vídeo a Youtube, ha batut tots els rècords de descàrregues i l'autoritat del Guinness World Records l'ha reconegut com el vídeo que més ha agradat de tots els temps. La indústria musical coreana no ha estat cap model d'exportació, ja que copiava temes anodins xinesos o europeus. La K-Pop era, fins a l'èxit de Gangnam, una indústria casolana. Aquesta musica rapera molt poc agressiva i amb pinzellades de sexualitat comercial ja ha començat a crear tendència. La majoria dels fans són noies de 13 a 17 anys; en menor quantitat, nois de la mateixa edat, i, després, nois i noies joves de 18 a 24 anys. Però el ventall d'admiradors del Gangnam style és prou ampli perquè –en primícia de Sky News– es pogués veure “cavalcant” al seu ritme un seguidor més il·lustre: Ban Ki-moon, secretari general de les Nacions Unides i sud-coreà.

L'èxit de Corea del Nord i de Kim Jon Un en col·locar un satèl·lit que no servirà per a gran cosa, a part de millorar la tecnologia per als propers coets que puguin portar una carga nuclear fins a les costes del Japó o els Estats Units, farà que el seu pare n'estigui orgullós. Menys li servirà a PSY el seu èxit de Gangman style perquè el seu pare li confiï la responsabilitat de portar el seu conglomerat de empreses, líder en semiconductors a Corea del Sud. Ara bé, hem constatat que les tendències que vénen d'Orient són les mateixes de sempre: un cert temor, una discreta frivolitat i un claríssim surrealisme. Igual que quan els protagonistes eren tres Mags.