‘Els miserables'

Si fes cas de la meva raci­o­na­li­tat, hau­ria de dir que l'adap­tació del musi­cal Els mise­ra­bles al cinema per Tom Hoo­per és una pel·lícula sense direc­tor. El tre­ball de posada en escena és molt dis­cret i l'únic ele­ment inno­va­dor que sobre­surt és l'ús dels pri­mers plans per reforçar algu­nes de les cançons. Per­me­teu-me, però, que aban­doni la raci­o­na­li­tat crítica i intenti par­lar de l'emo­ti­vi­tat. Vaig des­co­brir el musi­cal Els mise­ra­bles l'any 1988 a Lon­dres i recordo la sor­tida del tea­tre com un moment eufòric, amb la consciència d'haver vist alguna cosa capaç de fer-me vibrar. Els mise­ra­bles va ser per a molts espec­ta­dors que el van veure aquells anys com una mena de musi­cal iniciàtic, que va fer-nos admi­rar la força espec­ta­cu­lar del gènere. Uns anys després, reve­ient les aven­tu­res de Jean Val­jean, aquesta emoció torna en forma de melan­co­lia per aquell moment de joven­tut. La força de l'obra no ve deter­mi­nada ni per la història ori­gi­nal de Vic­tor Hugo ni per la manera com els fets melo­dramàtics es sobre­po­sen en els dos grans temps que mar­quen l'obra, ni per l'enfron­ta­ment gai­rebé metafísic entre la víctima –Val­jean– i el vigi­lant –Jabert–, sinó per la sig­ni­fi­cació moral que arti­cula l'espec­ta­cle. Al llarg de tot el musi­cal hi ha una mena de camí basat en la recerca d'una feli­ci­tat impos­si­ble. L'obra retrata un món fosc, on la injustícia esdevé una norma i on resulta impos­si­ble poder dur a terme un camí que ens porti a recon­que­rir la feli­ci­tat. Enmig d'aquest camí esclata la revolta. Vic­tor Hugo va con­tex­tu­a­lit­zar la seva novel·la amb una revolta popu­lar que va escla­tar l'any 1832 pro­vo­cada per la mort del gene­ral Lamar­que, dipu­tat pro­per al movi­ment repu­blicà. La petita revolta repri­mida va ser con­si­de­rada com l'inici de les noves revol­tes obre­res que ani­rien sor­gint a París al llarg del segle XIX i que s'opo­sa­rien als prin­ci­pis de la revo­lució bur­gesa. Mal­grat situar-se en un con­text històric deter­mi­nat, el musi­cal no és una lliçó d'història, sinó que pot ser vist com un cant abs­tracte a favor de la revolta. És per això que l'obra té una força espe­cial. Fun­ci­ona com un cant a l'espe­rança i com l'exal­tació d'una uto­pia. Els morts tor­nen a les bar­ri­ca­des per can­tar i dei­xar-nos enten­dre que aquell paradís somiat durant dècades per gent de tot tipus pot arri­bar algun dia. Tot ple­gat esdevé una lliçó d'opti­misme vital.