Despertant la bèstia

Nombrosos, agressius, arbitraris i inesgotables, els assaltants de cases aïllades han convertit Catalunya en subjecte polític i jurídic desvalisat, fins al punt de fer-nos enyorar l'antic Codi Penal que castigava amb severitat els robatoris amb violència. Són tants els casos denunciats, i probablement tants els que no s'arriben a denunciar, que ja es fa molt difícil saber qui hi ha darrere d'aquests passamuntanyes amenaçadors, si els relliga alguna mena d'organització coordinada o si només es tracta d'una modalitat creixent de criminalitat abonada amb la impotència de la policia i la ineficàcia de les lleis. És enmig d'aquesta desolació ciutadana que un tribunal ha decidit ordenar la repetició del judici al gendre dels joiers Tous, absolt després d'haver engegat un tret a un dels lladres que presumptament volien robar al xalet dels seus sogres. Segur que els jutges tenen motius sòlids per pensar que el cas ha de ser jutjat de nou, però el missatge que s'envia a la societat no pot ser més inoportú: mentre proliferen els robatoris, el pes de la justícia cau damunt els qui gosen encarar-se als assaltants. El problema és que, si els ciutadans veuen la necessitat de plantar cara als malfactors, és perquè el sistema a qui pertoca aquesta feina fracassa. La quantitat de víctimes ja comença a ser comparable a la d'un conflicte bèl·lic, només que tan sols un dels dos bàndols exhibeix armes i violència. Però només és qüestió de temps que la bèstia es desperti i hàgim de lamentar una matança a l'era d'una masia. No, la resposta no poden ser ni els cartutxos ni la defensa pròpia, però tampoc les buides declaracions de bona voluntat de les juntes de seguretat