Els censuradors

L'últim premi Nobel de Lite­ra­tura, el xinès Mo Yan, va voler argu­men­tar a favor de la cen­sura que patei­xen els seus com­pa­tri­o­tes. Mo Yan va com­pa­rar aquesta cen­sura prèvia als con­trols que ens tro­bem als aero­ports, quan per raons de segu­re­tat ens fan treure els cin­tu­rons, ens obli­guen a pas­sar l'equi­patge per l'escàner de rajos X i con­tro­len que no por­tem armes. Aques­tes decla­ra­ci­ons, fetes poc després de rebre el màxim guardó lite­rari que pugui obte­nir un escrip­tor, van aixe­car molta polèmica, sobre­tot en els nos­tres països pre­te­sa­ment lliu­res, on sem­bla que tenim garan­tida la lli­ber­tat d'expressió.

Des dels països d'Occi­dent es fa pressió a la Xina perquè deixi lliure l'accés a inter­net, perquè eli­mini les for­mes de cen­sura que ofe­guen la seva premsa i perquè deixi sor­tir de la presó un altre premi Nobel xinès, Liu Xia­obo, guar­do­nat l'any 2010 amb el Nobel de la Pau. Liu Xia­obo és un acti­vista per la democràcia a qui hauríem de tenir més pre­sent, mobi­lit­zant-nos per la seva posada en lli­ber­tat, fent pressió des d'inter­net o des de les pla­ces i infor­mant l'opinió pública, una qüestió que mereix al meu parer més acti­visme que no d'altres cau­ses inter­na­ci­o­nals —l'opo­sició a la lli­ber­tat dels mer­cats finan­cers, la vida de les bale­nes—, però que ben pocs tenen com a pri­o­ri­tat en les seves agen­des per can­viar el món.

Els par­tits polítics supo­sa­da­ment més ide­a­lis­tes i més actius, que ara fins i tot tenen repre­sen­tació al nos­tre Par­la­ment, es fan un fart de con­dem­nar abs­trac­ci­ons com ara “el Mino­taure neo­li­be­ral”, però, en canvi, no diuen ni una sola paraula de les vides huma­nes que patei­xen i moren sota el pes escla­fa­dor d'algu­nes de les més igno­mi­ni­o­ses dic­ta­du­res polítiques. Més enllà de la tira­nia del mer­cat i del diner, hi ha dic­ta­du­res de veri­tat —amb els seus camps de ree­du­cació, com els des­criu Mo Yan— i esta­ria molt bé dedi­car algun dis­cur­set i algun vers d'Espriu o Martí i Pol a alguns d'aquests ver­ta­ders herois lli­ber­ta­ris. Qui ha par­lat entre nosal­tres de Sanal Eda­ma­ruku? Aquest bon senyor, nas­cut a Kerala, l'Índia, l'any 1955, és el pre­si­dent i fun­da­dor de Raci­o­na­lisme Inter­na­ci­o­nal, una orga­nit­zació que té per objec­tiu la difusió d'una visió raci­o­nal del món i de la soci­e­tat, en con­tra­po­sició a les supers­ti­ci­ons reli­gi­o­ses i d'altres deli­ris pseu­do­ci­entífics que aca­ben cos­tant vides huma­nes. Con­tra els dog­mes, la lògica; con­tra la veri­tat reve­lada, el mètode empíric; con­tra les doc­tri­nes ina­mo­vi­bles, la lli­ber­tat de pen­sa­ment. Doncs bé, des de l'abril del 2012, Eda­ma­ruku viu a l'exili, ja que les auto­ri­tats reli­gi­o­ses del seu país (catòlics, tàntrics, etc.) l'acu­sen d'haver ferit els sen­ti­ments reli­gi­o­sos de l'Índia, falta per­se­guida pel Codi Penal del país. L'última de les seves apor­ta­ci­ons a la il·lumi­nació dels seus con­ciu­ta­dans va con­sis­tir a demos­trar que l'aigua que ves­sava dels peus del Jesús cru­ci­fi­cat de Bom­bai —que es con­si­de­rava gua­ri­dora de malal­ties— no es devia a cap mena de mira­cle, sinó a la trans­pi­ració d'una paret, dins la qual havia reben­tat una trista cano­nada.

Acu­sat de blasfèmia per haver-ho mos­trat en directe en un canal de tele­visió, Eda­ma­ruku va haver de par­tir a l'exili; actu­al­ment té la seva residència a Finlàndia. En els últims mesos ha fet un seguit de con­ferències en mul­ti­tud de països euro­peus en defensa de la lli­ber­tat d'expressió i del lliure exa­men. Tan­ma­teix, la seva història i el seu mis­satge no ens arri­ben amb tota la seva trans­cendència, al con­trari que les baja­na­des del japonès Masaru Emoto, que ens vol fer creure que l'aigua res­pon als estímuls d'amor i odi que li trans­me­ten els éssers humans, unes nici­e­ses àmpli­a­ment divul­ga­des —i sovint aplau­di­des com a des­co­bri­ments científics— per la nos­tra premsa, ràdio i tele­visió.

La xer­ra­meca i l'opressió cen­su­ra­dora estan recon­que­rint espais que els havia fet per­dre la raci­o­na­lit­zació de la nos­tra vida pública d'ençà del segle XVIII i la difusió de les Llums. Alhora que des dels nos­tres països volem eman­ci­par l'home, des de la nos­tra acti­tud pas­siva o poc com­pro­mesa fal­tem als prin­ci­pis que hau­rien de cons­ti­tuir-nos. Perquè són les nos­tres feble­ses i les nos­tres pròpies lleis les que són esgri­mi­des per aquests països per no can­viar les seves.

Si hom parla als peri­o­dis­tes xine­sos de la seva cen­sura, el pri­mer que ens recor­den és el que va pro­po­sar el pri­mer minis­tre del Regne Unit per fre­nar els alda­rulls i els incen­dis dels extra­ra­dis de Lon­dres de l'any pas­sat: el con­trol del ser­vei de mis­sat­ges de Black­berry i de Twit­ter i Face­book. Si hom recorda, per exem­ple, des del Estats Units, que no és legal dete­nir i tor­tu­rar un ciu­tadà per les seves idees o opi­ni­ons, de seguida surt a relluir la rea­li­tat de Guantánamo. I els isla­mis­tes que per­se­guei­xen els que cari­ca­tu­rit­zen Mahoma han après a usar també aquest argu­ment: pot­ser no és veri­tat que, per exem­ple, per­se­guim legal­ment els que neguen la rea­li­tat de l'Holo­caust nazi? No podem dema­nar amb una mà la lli­ber­tat d'expressió i amb l'altra per­se­guir allò que no ens agrada, per molt que sigui un des­propòsit.

Nosal­tres, com a cata­lans, estem vivint un debat interes­sant, el que con­tra­posa la justícia a la llei, la volun­tat d'un país i la rea­li­tat sem­pre tos­suda i immo­bi­lista del poder tal com està esta­blert segons un deter­mi­nat ordre. Volem ser lliu­res, però les lleis democràtiques deter­mi­nen uns canals d'expressió que alhora inva­li­den la pròpia lli­ber­tat. No vivim en dic­ta­dura, però els camins de la lli­ber­tat encara s'han d'eixam­plar.