El difícil equilibri

El cas de Llo­ret de Mar

Vol­dria refe­rir-me, per exem­ple, al cas de Llo­ret de Mar. Hem vist que tota la població està fent un esforç titànic per des­ter­rar tot allò de nega­tiu que hi ha hagut i donar una nova imatge de la població. Però veus aquí que acaba d'aparèixer el pro­blema de la màfia, que ho ha cap­gi­rat tot. La culpa és dels mit­jans de comu­ni­cació?, hem sen­tit dir. No. Però pot­ser sí que cal que exa­mi­nem amb pro­fun­di­tat si ho hem fet tot bé. No crec que des­co­breixi res si dic que a vega­des hi ha molta fri­vo­li­tat. Massa. D'entrada dei­xeu-me dir que ha man­cat molta peda­go­gia. És el mateix impu­tar que obrir diligències, fer un judici i dic­tar sentència? No. I es con­fon tot. De ben segur que no som cons­ci­ents que qual­se­vol de nosal­tres es podria tro­bar enmig d'un mer­der, i per­do­neu la paraula, només perquè algú que ens vol mal ens ha posat una denúncia. És en aquest moment que s'obren les diligències, que poden aca­bar en res. És trist, lla­vors, que la gent no sigui prou crítica i no sàpiga espe­rar els resul­tats de les inves­ti­ga­ci­ons. I és aquí, sobre­tot, quan demano als mit­jans, i al meu diari en par­ti­cu­lar, que se sigui molt curós. Sin­ce­ra­ment, i tor­nant al cas de Llo­ret de Mar, crec que El Punt Avui ha actuat amb molta seri­o­si­tat. S'ha dema­nat la opinió dels impli­cats i l'opo­sició, tot­hom ha pogut dir-hi la seva i, en aquest moment, que jo sàpiga, encara no s'ha obert cap procés a ningú. Per tant, quan par­lem de pre­sumpció d'innocència, dema­na­ria a tot­hom, polítics i gent del car­rer, que ens ho creguéssim de veri­tat. Us ho dic amb sin­ce­ri­tat, em fa molta pena veure gent cri­dant con­tra una per­sona deter­mi­nada pel sol fet d'haver estat cri­dada a decla­rar. L'experiència ens ense­nya que molts casos no han anat més enllà, tot i que molts ja els han con­dem­nat per enda­vant. Sobre aquest punt dema­na­ria al diari que faci una tasca pedagògica cons­tant. Ni que el peri­o­dista estigués con­vençut que aque­lla deter­mi­nada per­sona ha comès algun delicte podria mani­fes­tar-ho. No som gaire cons­ci­ents de les con­seqüències que tenen les acti­tuds lleu­ge­res sobre per­so­nes i fets con­crets.

Però també hi ha un altre punt sobre el qual vol­dria que el diari insistís cada dia. No podem per­me­tre que la justícia deixi podrir els temes com s'està fent. Calen cinc anys, i ho poso com a exem­ple, per saber qui és cul­pa­ble i qui no ho és del cas Millet? I, pel que es veu, no m'estra­nya­ria que en pas­ses­sin cinc més. I un últim apunt que vol­dria fer: cal saber dis­tin­gir entre uns casos i els altres. Quan una cosa està mala­ment, està mala­ment, però per favor no fem pas­sar a tot­hom pel mateix arra­sa­dor. I, com que no hi ha mal que per bé no vin­gui, dei­xeu-me pen­sar que tot aquest enre­nou farà refle­xi­o­nar tot­hom i, tant de bo, entrem en una nova etapa en la qual sigui la mateixa soci­e­tat la que no deixi actuar a pis­pes i gent sense escrúpols.

Acabo. Agra­eixo a l'Antoni Grau, de Tar­ra­gona, que em fa avi­nent una colla de fal­tes que va tro­bar en un arti­cle del diari del dia 25 de gener pas­sat. Em diuen que hi ha haver un col·lapse i que el text al qual fa referència no es va pas­sar per cor­recció. El que diem sem­pre: pot pas­sar, però no ha de pas­sar. I dei­xeu-me dir a Pere-Albert Bar­ru­fet­Couñago que tin­drem en compte que Galiza també és una nació sense estat.