A les muntanyes russes

En aquest període convuls dels dos mesos que marquen el final del passat annus horribilis i el començament del que, segons els que pensen amb el desig, havia de marcar el camí de la recuperació econòmica, els esdeveniments s'han precipitat i els pronòstics s'han anat desvirtuant cada setmana. En el punt de partida, la zona euro era un conjunt de països separats per una moneda comuna i l'economia espanyola era objecte d'un debat entre els que pensaven, d'una banda, que a còpia de reformes i d'austeritat es podia aspirar a veure una llumeta d'esperança al final del túnel i, d'altra banda, els que opinaven que cauria inevitablement com un castell de naips. A part, l'euro era també objecte de moltes preocupacions. Persones com ara Jean Pisani-Ferry (del think tank Bruegel de Brussel·les) avisen dels perills que la gravetat de la crisi econòmica comporta per a la moneda única. De fet, allò que va començar com una crisi a la zona euro es va convertir en una crisi de l'euro, i els mercats van començar a pensar en la fractura de la moneda única en vista que el deute denominat en moneda estrangera els plantejava els mateixos problemes que l'endeutament en la moneda única. Tant, que per guanyar confiança va ser necessària la creació del mecanisme europeu d'estabilitat financera.

quant a les perspectives de futur de la UE, Wolfgang Münchau va fer una comparança amb la guerra dels Trenta Anys, que va escampar la desolació a l'Europa central entre el 1618 i el 1648. Tant aquella terrible guerra com l'actual crisi de la zona euro van anar precedides de modificacions en els equilibris del poder. De tal manera que els conflictes esclataven a causa d'uns esdeveniments aparentment trivials que eren, al final, molt més complicats del que semblaven. El 1617 es van canviar les relacions de poder quan el catòlic Ferran va ser triat pels set electors com a rei de Bohèmia. La defenestració de Praga va consistir a tirar literalment per la finestra els consellers del rei. En el si de la zona euro també s'han produït confrontacions entre països meridionals de religió catòlica-ortodoxa i països septentrionals d'ètica protestant, a més de les antigues disputes del Regne Unit amb els països continentals. Europa l'estem tornant a fer ben complicada. En la guerra dels Trenta Anys, les regions germàniques van perdre entre el 20% i el 45% de la població. Evidentment, avui no es pot pronosticar cap guerra i menys encara que duri 30 anys. De fet, una cimera de la UE equival a un tractat de pau, tot i que persisteixi la desconfiança mútua.

Actualment, els tres escenaris possibles són: una unió política amb un instrument conjunt per gestionar el deute, com a statu quo una austeritat perenne o la fractura i desintegració. El tractat de Westfàlia va acabar una guerra el 1648 i l'equivalència avui seria una declaració de Van Rompuy per demanar una resolució general. Pel que fa a Espanya, igual que ha fet Itàlia, s'ha intentat fer aflorar via amnistia fiscal el diner situat a l'exterior. A Italià s'han obtingut 80.000 milions sense obligar a repatriar els fons. A Alemanya, han adoptat una mesura que podria donar rendiment electoral en els pròxims comicis. La consellera Merkel vol imposar penes de fins a cinc anys de presó als banquers imprudents que hagin fet operacions de risc de les que acaben malament.

Aquí, en canvi, es permet que els bancs facin cas omís de les lleis i se'n surtin sense cap mena de sanció. Hem assistit al gran espectacle del salvament de bancs amb diner públic i hem fet pagar els plats trencats als ciutadans modestos i als contribuents de classe mitjana que no tenen supersous de bonus, ni SICAR de refugi o societats patrimonials, sovint matrimonials, que solen anomenar pel nom del carrer o del barri de residència amb la paraula consulting al final. Ells –en lloc de caure'ls la cara de vergonya– en diuen optimització fiscal i queden tan amples. Mentrestant, el govern espanyol s'està cobrint de glòria. Juntament amb Eslovènia, es nega orgullosament a demanar el rescat a Europa, tot i que critica la cancellera Merkel titllant-la d'aïllacionista i complint amb unes normes d'austeritat que, inter nos, es qualifiquen d'insuportables, mentre Madrid demana a Alemanya que faci de locomotora d'una recuperació que la ministra de Treball ja veu en forma d'aparició. No debades, la titular de Treball es diu Fátima i per això creu en els miracles.

Per si això fos poc, en la reunió de pressupostos de la UE, Espanya corria el perill de passar a ser, com Catalunya, país d'aportació neta i no receptora d'ajuts i subvencions com fins ara. En cas que tanquessin l'aixeta, desenganyeu-vos: la primera actuació que serà ajornada, retallada o suprimida serà la del corredor de la Mediterrània, que tant necessiten la Nissan, la Seat, la BASF de Tarragona, la Ford d'Almussafes, la terminal xinesa del port de Barcelona i un llarg etcètera d'ens que quedaran amb un pam de nas, perquè és norma d'obligat compliment que el català, pel sol fet de ser-ho, sigui severament castigat. Per tant, ni per al tercer carril ferroviari (una altra manera de dir “de via estreta”) tindran cap partida pressupostària ni cap calendari d'execució d'unes obres que abans de néixer ja es volen privatitzar. En realitat, en la trobada cimera de Cartagena, els EUA es van mostrar molt neutrals en la reclamació d'Espanya a l'Argentina per la nacionalització d'YPF, que era el soci de Repsol per als jaciments de Vaca Muerta. És enmig d'aquestes muntanyes russes que a Rajoy li ha esclatat l'afer de corrupció del PP, cosa que l'ha desautoritzat a ell en el fòrum internacional, que l'ha desacreditat i que, segons els observadors estrangers, representa una amenaça per al sistema formalment democràtic que, amb totes les imperfeccions, encara és vigent.

En vista d'unes aigües tan agitades, s'han deixat sentir les veus interessades a desgastar o enderrocar el govern estatal. I algunes eren de les files del mateix PP. Per exemple, Esperanza Aguirre, que reclama una dosi forta de regeneracionisme i provoca la rèplica de De Cospedal, que diu: més falta feia el regeneracionisme quan a Espanya manaven Aznar, Aguirre i Piqué. Ves per on, ja sabem per on van les coses i, com diuen a Itàlia: “Dagli amici mi guardi Dio, che dai nemici mi guardo io.” De moment, aquests patriotes que no van fer ni la mili han aconseguit dinamitar els bons espanyols. La borsa va caure i tot.

L'escàndol de la comptabilitat del PP ha sacsejat la poltrona de Rajoy, que continua filosofant. La sensació de pànic de la zona euro s'ha dissipat, però les qüestions pendents continuen sent una amenaça i ningú amb dos dits de front pensa que el sistema bancari espanyol es pugui arreglar tot sol i només amb el pas del temps. El Santander, posem per cas, ha experimentat una caiguda del 94% dels beneficis. Anem, doncs, a la deriva i els brots verds són imaginaris.