Quaranta

Hi va haver una època en la política catalana en què era moda fer servir l'acusació d'infantilisme. Els més sensats de la tribu van dedicar molta tinta de diari i moltes hores de tertúlia a advertir contra els adolescents perpetus del catalanisme: hiperactius, insensats, somiatruites, incapaços de mantenir la boca tancada quan tocava ni d'assumir la realitat de les coses quan calia assumir-la. Quanta raó tenien, aquells savis, i quina quantitat de ridículs que ens hauríem estalviat si la seva prèdica hagués estat escoltada.

Però ha passat el temps. L'independentisme ha entrat en la majoria social, que vindria a ser la majoria d'edat en la política. La centralitat ha canviat i aquelles antigues veus de la sensatesa adulta passen ara una crisi de maduresa i són una font de d'insatisfaccions i reaccions imprevistes. Vegeu el PSC. Com als senyors que en complir els quaranta ens agafa la urgència de córrer aquell any una mitja marató sense haver fet mai esport, el partit de Pere Navarro s'ha autoimposat de sobte reformar la Constitució Espanyola per incloure-hi l'autodeterminació. Esperem que ningú no hi prengui mal, d'un esforç tan sobtat. Els dubtes, les divisions, les imprevistes demandes d'abdicacions reials, les abstencions díscoles tenen molt a veure amb la recerca, gens plàcida, d'una nova identitat en un cos electoral català que ha canviat de manera irreversible. Ahir, en contra de l'opinió del PSOE i de Carme Chacón, el PSC va fer un pas en aquesta direcció.

A CiU la processó va per dins. Però compte. No seria el primer cop que una crisi dels quaranta acaba en ruptura matrimonial. Assistim a la redefinició de la identitat dels principals actors de la política. Llei de vida. L'únic consell sensat per a ells, ara per ara, és flexibilitat i realisme. I paciència, que no tot es perd: tard o d'hora, sempre acabarà apareixent algú que els dirà que els madurets li resulten molt atractius. Creguin-s'ho, encara que sigui mentida.