El carter truca dues vegades

El meu avi era carter. I per ell la casa on vaig néixer era cal carter. El meu avi anava a repartir cartes amb aquella cartera de cuiro marró feixuga penjada a l'espatlla. I lliurava les cartes en mà, fos el pis que fos el del destinatari. Tothom el coneixia i el saludava pel carrer.
Tots semblaven contents de veure'l, potser perquè els solia portar bones notícies. Eren altres temps. Ara, els carters fan córrer el pes de les cartes sobre les rodes d'un carret d'anar a plaça, potser perquè moltes dones s'han incorporat a la feina, i alguns –el meu n'és un– reparteixen a cavall d'una moto. El veig poc. El canvien sovint i només truca quan té un certificat. Si el trobés pel carrer no el podria pas saludar perquè no li recordo la cara. Sol deixar
les cartes a la bústia, anònimament. Poques cartes, tot sigui dit, que avui dia el telèfon i els correus electrònics fan molta de la feina que feia abans el correu postal. A la bústia hi ha sempre més fulletons de propaganda que cartes i les cartes solen ser notes de la caixa o factures d'aigua, llum, gas o telèfon.

La setmana passada va trucar dos cops i em va trobar a casa. El primer cop em duia uns papers d'Hisenda. Malament, vaig pensar. I, és clar, males notícies. Caldrà que ingressi una mica més de 300 euros abans de no sé quants dies. Es veu que a la meva declaració hi havia un error. Probablement tenen raó. A pagar.

La segona vegada em portava uns paper de l'Ajuntament. Tampoc eren bones notícies. Una sanció de trànsit per haver passat, diuen, per on no havia de passar. No deia on havia comés la infracció, però he de creure que vaig
utilitzar més vegades de les tolerades la drecera entre la plaça de Catalunya i les Ballesteries, per la plaça del Vi. Agafo tan poques vegades el cotxe! I sí, vaig haver d'anar a la Cort Reial a dur uns quadres i vaig utilitzar l'únic camí possible. El problemes, es veu, és que van ser tres o quatre viatges en pocs dies. I això no està permès si no ets veí acreditat del barri. Ho sento. I més sento els 200 euros de sanció –que pagats aviat a la caixa sense protestar queden en només 100– que la broma m'ha costat. M'hauria sortit més barat si l'últim dia, el de massa, hagués agafat un taxi.

Ja ho veieu, no puc pas protestar ni queixar-me. Pagar i callar. Dues vingudes del carter i 400 euros de menys. Aquesta setmana ja m'he fet el jornal. No aguantaré pas més visites certificades. De manera que, encara que els carters em siguin simpàtics en record del meu avi Esteve, si em tornen a trucar hauré de fer el sord. Que tot just som a la primera setmana del mes. La bossa no dóna per a més visites, encara que, com deia la pel·lícula, el carter sempre truca dues vegades. El deixaré trucar i que em perdoni.