‘Ictus maledictus'

Aquesta setmana, pel que va passar dimecres, sembla que s'escau titular en llatí, almenys així ho han fet la gran majoria de diaris i publicacions que he vist i llegit. Però aquest d'avui és un titular que ben poc té a veure amb la santa mare Església i sí que en té molt amb allò contra el que ara mateix i des de fa mesos està lluitant el meu amic Miquel Ruiz, un home de Purullena, de Fortià i de Girona. Aquesta exposició fotogràfica (en podem dir antològica) que acaba d'inaugurar a la Fundació Valvi, a Girona, és una autèntica mostra-resum de l'esperit de superació que sempre ha tingut en Miquel, i que tots els qui l'hem tractat hem constatat de forma tangible i fefaent. En Miquel, i ho deia Guillem Terribas aquest dijous, se'n surt de totes. Però no pas gratuïtament o per algun do diví, no: se'n surt per la seva gran força de voluntat i el seu tarannà que, ves per on, és patidor de mena, però ho és amb un plus d'humor molt personal que no tothom, ni de bon tros, pot exhibir. A aquestes altures, penso que en Miquel s'ha convençut que l'home (i la dona) és molt més sensible al dolor que al plaer. El plaer és probablement un invent humà; en canvi, el dolor és una realitat tangible, gairebé permanent, i potser l'únic plaer a què hom pot aspirar és a l'absència de dolor.

A l'exposició del Valvi hi ha una fotografia espectacular d'una fageda a la tardor. És una obra que m'atrau especialment, perquè és un tros de paisatge del meu poble i sé el dia i l'hora en què en Miquel va pujar a la Salut per fer-la. És una fotografia altament poètica i evocadora que no goso comentar gaire, perquè trobo que la literatura ha decaigut molt des que els que escrivim treballem amb mitjans ràpids i industrials. Per descriure una sortida de sol tal com feia Lord Byron es necessita temps, paciència, un bon llit amb vistes a un bell paisatge i un majordom que t'obri les cortines. A l'exposició també hi ha una magnífica fotografia d'un camp de roselles. A més del seu color vermell, es tracta d'una flor bella i fràgil, molt efímera, d'una textura que sembla usada i podria ser el símbol de la vida humana. Ja se sap, la vida posa un peu davant de l'altre, xiulant una melodia que a estones és depriment i a estones alegre, però sempre posa un peu davant de l'altre i continua avançant impàvida, inalterable.Ictus maledictus, sí, però l'afany i esperit d'en Miquel s'ho menja tot. Que sigui per molts anys, és a dir, per sempre.