Plantar arbres a bosc

Resulta força avorrit. No és simplement un déjà vu: és un déjà vu que es repeteix i repeteix. És la repetició de la repetició al quadrat. ¿Quins escriptors van a la fira ics? ¿En quines llengües escriuen els escriptors que van a la fira ics? Tant li fa que la cultura catalana participi com a convidada al Saló del Llibre de París (2013), com a la Fira del Llibre de Frankfurt (2007), com a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, Mèxic (2004). Sempre les mateixes dèries. A vegades els escriptors catalans en llengua castellana no hi van: marro. ¿Com es pot negar que el escriptors catalans d'expressió castellana també són cultura catalana? Que si el nacionalisme excloent, que si el provincianisme, etcètera. A vegades hi van: marro. Tota la setmana parlant de la convivència arcàdica entre les llengües catalana i castellana, i altra vegada tota l'atenció mediàtica fixada en la qüestió eterna. Mal si fas, mal si no fas; i si vint anys no són res, ¿què hauria d'haver canviat en una trista dècada?

En aquesta ocasió, a París, tots els focus es van concentrar en Javier Cercas, que propugnava –de bona fe, segur– una relació amistosa entre el català i el castellà com ho fan tots aquells que no han de patir pel futur de la seva llengua. Home, seria bonic però la sociolingüística ho nega. On conviuen dues llengües, si una avança, l'altra recula. Això no treu ni afegeix mèrits a cap idioma: es tracta de quin és el més feble. Es tracta del fet indiscutible que la llengua castellana té centenars de milions de parlants arreu del món i la catalana només ens té a nosaltres, infeliços pocs. I ja se sap que no cal plantar arbres a bosc. Encara no fa un mes, del 7 a l'11 de març, la Fira del Llibre de Brussel·les va tenir Espanya com a país convidat. Per descomptat, no hi havia ni un escriptor que no escrigui en castellà, llengua que sembla tenir el monopoli de l'espanyolitat (sobre què és l'espanyolitat ja en parlarem un altre dia). Cap polèmica. L'escriptor Jaume Subirana escrivia el dia 6 en el seu bloc: “Espero de fa dies la reacció dels columnistes de la premsa constitucionalista indignats perquè la tria d'autors se salti per la cara l'article 3.3, el que diu que la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.” Ni una queixa, ni de la premsa constitucionalista ni de cap altra. No hi havia cap motiu, es veu. A Brussel·les també hi van anar escriptors catalans: els que escriuen en castellà, naturalment.