Pasqua, infantesa

Els espectadors de les diverses televisions espanyoles han hagut de suportar una setmana sencera (considerada “santa”) de processons diverses però totes iguals, de desfilades massives d'encaputxats, d'imatges plenes de nafres o de llàgrimes, de tambors brutalment eixordadors i de tota una exhibició de folklore de luxe (d'ors i de sedes, capes, pal·lis, ornaments i ciris) que, amb el seu esperit profundament idolàtric i pagà, és ben difícil associar a una honesta penitència cristiana. Quant a mi, de la meua infantesa, fa seixanta anys o més, tinc pocs records lligats a la penitència quaresmal (ma mare comprava, per una pesseta, la “butla” firmada per “Nos, Enrique, cardenal Pla y Daniel”, que ens eximia de molts dejunis i abstinències), i de la Setmana Santa no recorde processons amb doloroses i cristos sagnants: a la meua parròquia, en un barri de la perifèria de València, no arribaven a tant ni els recursos ni les tradicions penitencials.

En alguns pobles i ciutats es feien modestes processons de Setmana Santa (ara se'n fan més, i més grosses, perquè tota festa s'ha inflat sense mesura), hi havia gent que es disfressava d'alguna cosa, de Verònica o de soldat romà, treien imatges de doloroses i de cristos nafrats, i tocaven el tambor en les desfilades. Però molt poc, tot plegat, comparat amb altres terres més a ponent i sobretot més al sud. En Setmana Santa, això sí –eren temps de l'Església de Franco– tot s'aturava oficialment, no circulaven cotxes per València si no era per estricta necessitat, a l'església cobrien amb draps morats les imatges i algunes senyores de bona família, capaces de posar-se una teja espanyola amb una gran mantellina de blonda, i de passejar amb un rosari i un devocionari entre les mans cobertes amb guants negres, anaven al centre de la ciutat a visitar “monuments” amb els senyors marits. Era cosa de gent de dreta i amb recursos, com han estat quasi sempre les modes més castisses importades. La resta del veïnat mirava, i les mares ens preparaven mones, llonganissa seca, lletuga tendra i llomello fregit amb favetes.

No recorde, doncs, que donàrem gaire importància al color morat, a les mantellines i a la penitència pública, ni als sentiments o les expressions de dolor. El nostre gran dia era el dia de Pasqua, no el dijous o el divendres sant: el que esperàvem no era el temps de la pena, era el temps de la festa. Dissabte sant, amb l'expectativa de la festa ja imminent, els xiquets corríem pels carrers fent soroll amb matraques de fusta i cantant “ratetes, ratetes, eixiu del forat, que el Nostre Senyor ha ressuscitat”, i pegàvem colps amb pals i bastons a tort i a dret, significant que amb aquelles bastonades venjatives “matàvem jueus”, idea innocentment terrible. A la nit acudíem a la missa de glòria, amb aquella cerimònia tan bella del ciri pasqual, tocaven les campanes fins a cansar-se'n, i ací s'acabava la part religiosa, en la qual, d'altra banda, ens havíem implicat ben poc: nosaltres esperàvem la Pasqua. Esperàvem la glòria, no el dolor. No debades era aquell el moment d'estrenar alguna peça de roba, de cara al bon temps de primavera.

El dia de Pasqua, doncs, fa més de seixanta anys, de matí quan m'alçava trobava les espardenyes noves al peu del llit. Espardenyes blanques, no sabates. No sé què trobaven els meus companys del col·legi dels Escolapis que no vivien a l'horta sinó al centre de València. No els ho vaig preguntar mai. A ells els compraven la milotxa ja feta, i nosaltres ens la fabricàvem amb tres o cinc canyes, paper de seda enganxat amb pasteta de farina, i un cabdell de fil d'empalomar. Ells com a màxim anaven a fer-la volar al riu, i nosaltres eixíem tres vesprades a “menjar-nos la mona” a les eres (perquè els dies de Pasqua han sigut sempre tres, dilluns, dimarts i dimecres, a més de l'octava, el diumenge següent: no estalviàvem festes). Hi havia eres a l'horta, sequers, eres d'assecar arròs a l'entrada de tardor o de trillar el blat a l'entrada d'estiu. Es trillava al costat del tramvia, a la vista dels edificis amb ascensor, i passat més de mig segle qui se'n recorda, qui es recorda de res. De manera que el dia de Pasqua estrenàvem espardenyes i, si era possible, alguna altra peça de vestir, en honor de la resurrecció del Senyor. Perquè en aquest país dels valencians hem honorat més la vida que la mort, més l'alegria que el dolor, i més la resurrecció que la passió de Crist.

La resta era cosa nostra, de xiquets i xiquetes, de les mares que preparaven roba neta i berenars, i dels pares que aquells tres dies ens deixaven tornar a casa a qualsevol hora. Als nou o deu anys, un dia de Pasqua, vaig saber què volia dir sentir-se lliure. Abans potser també ho era, corrent pels camps, però no ho sentia. Sentir-se lliure era agafar la coixinera o saquet ratllat amb el berenar i el sopar, jugar amb les xiquetes a tots els jocs a les eres, formar parelletes sense vigilància, amagar-se pels racons i tocar-se, trencar l'ou dur de la mona tenyit de colors en el front de la preferida, mirar cuixetes infantils i fer broma sobre el color de les braguetes, coses així, tan innocents. Tan innocents, però que els meus coetanis del centre de la ciutat no coneixien. Després anàvem a sopar tots junts a casa d'algú de la colla, una altra vegada nens i nenes per una vegada a l'any, només tres dies i part de les nits, i podíem beure vi amb sifó, jugar a la gallina cega, tocar la carn i tornar-nos a perdre. Potser ara ho recorde més bonic del que era, però era bonic, era una cosa molt bella.

Qui sap si era sobretot el gust de la primavera, tal com degué ser assaborida des de molts segles abans, des dels grecs amb el retorn de Persèfone, des de totes les festes de naixement anual de la vida. Una mica de verd renascut, les fulles noves de les moreres, els cucs de seda a punt de nàixer, una mica de sang alterada encara ni tan sols adolescent, una mica de vida, què volen que els diga. De tot això, de les eres i les fulles de morera, d'un mort trobat el dia de Pasqua al fons d'una séquia, que no afectà gens l'alegria i la festa, en vaig fer ja fa molts anys un conte, i el títol d'un llibre, ho he escrit en algun altre lloc, i fins i tot ho vaig evocar en una novel·la recent. Per a memòria, mentre duren la memòria i els llibres, d'un temps perdut, d'un paisatge, i sobretot d'una cultura de la vida i del goig de descobrir-la.