Thatcher, directa a l'infern

Mai he estat partidari de celebrar la mort de ningú –ni la de Carrero– i per aquest motiu avui no ho faré amb la de Margaret Thatcher. No me n'alegro, però tampoc em fa pena. Em reconforta perquè es demostra que fins i tot els canalles més grans tenen un final. Churchill, a qui l'Ajuntament de Barcelona té especial predilecció per ignoro quins motius metafísics, va ser un terrorista i va destruir mig Europa com a venjança després d'haver patit l'ofensiva alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Se li poden fer molts retrets, però era valent i, a més, un escriptor excel·lent. Un tipus d'estadista totalment desaparegut.

En canvi, Thatcher representava l'autoritarisme més ranci, de porra, bombardeig i no cedir mai. La magnífica crònica que va fer Quim Aranda em va fer recordar moltes coses d'aquells inestables anys vuitanta, quan era impossible no adscriure's al punk amb personatges tan nefastos com ara la Dama de Ferro. Thatcher va doblegar els miners britànics fins a ofegar-los en una vaga indefinida, va respondre exageradament amb la contraofensiva de les Malvines i va mantenir la pugna amb els guerrillers de l'IRA, que van morir un rere l'altre a la tètrica presó de Maze. Sense pietat ni contemplacions, demostrava que una dona podia ser tan fastigosament cruel com un home.

Els polítics han dit tota mena de rucades sobre la seva excol·lega. El nyicris David Cameron va tenir la santa barra de dir que l'exprimera ministra va salvar Anglaterra. Sisplau, que ningú ens salvi així...