El llibre

A Gósol, el món m'és pollan­cre, la torre de cate­dral gòtica de Déu, ufa­nosa a l'estiu, pre­su­mida a la tar­dor, arrau­lida a l'hivern i des­ver­go­nyida a la pri­ma­vera que enguany no arriba. Afi­le­rat i silenciós, el pollan­cre em té un no sé què de la Paraula eterna del Verb.

A Berga el món és el lli­bre. En visc vol­tat, em diuen bon pro­fit quan menjo, em diuen bon dia quan em llevo i, encara que no us ho cre­gueu, em can­ten cançons de bres­sol quan em costa l'ador­mida. Bons com­panys de sem­pre, siguin de la mena que siguin.

Ara, a la meva dreta, reba­tua redell a la meva dreta, hi tinc El Capital del gloriós bar­but esco­ber­tat de luxe com una pro­testa al capi­ta­lisme. Ara que hi caic, el famós lli­bre està vol­tat de fidels comen­ta­ris­tes que em recor­den els meus amics del soci­a­lisme quan encara vero­la­ven a la cons­pi­ratòria.

Cap allà al cla­tell, hi tinc els vitri­colls lla­tins amb la majo­ria de lli­bres per estre­nar, vaig fer la car­rera sense quar­tos per com­prar-los i ara els tinc de vint-i-un botó mirant-me seve­ra­ment.

Estic enca­rat a tota una paret amb lli­bres sobre el meu país, m'hi són vius, girant-me cap a una banda hi sento les glòries medi­e­vals de les Cròniques, una mica més avall surt aquell Felip. I em sem­bla que, entre el que va aple­gar el meu pare i el que jo he fet després, no hi ha ren­glera de lli­bres d'aquesta mena que no sigui una bar­reja de ria­lles i plo­ra­lles.

Vol­tant el llit com mai­na­de­res, hi tinc els lli­bras­sos del meu pare, els amics de les belles hores de Mata­de­pera que m'han acom­pa­nyat fins avui i que no em dei­xa­ran mai. Són tot un món, tota una llarga història en volums ben esco­ber­tats, plànols de cate­drals i foto­gra­fies de l'antiga Grècia. Fent-me d'espona del llit fan con­tra­punt els lli­bres del meu pare, Shakes­pe­are, mossèn Cinto abans de les des­tra­la­des del Fabra, el Màrius Tor­res, el Tirant lo Blanch. I els meus grans amics, la Divina Comèdia, més que cap altre Sant Fran­cesc d'Assís.

Diuen que el lli­bre s'està aca­bant, però no m'ima­gino el Càntic de Germà Sol fent pam­pa­llu­gues a l'ordi­na­dor com una papa­llona que s'escapa.