Dislocació
Ja he comentat alguna vegada que amb el salt del nacionalisme a l'independentisme hem canviat la relació amb el temps històric. Pel nacionalisme del segle vint, la plenitud de Catalunya era un esdeveniment futur que se sabia que no arribaria mai però que ens instigava a fer país i a continuar el viatge cap a Ítaca. Era un esquema que implicava una distància entre l'ideal de la nació plena i la realitat sempre precària i incompleta.
Amb l'independentisme, en canvi, ja no vivim en una temporalitat dirigida cap al futur. Com ens deia fa uns dies Vicent Partal, la independència és un fet que ja s'ha esdevingut, i ara l'única cosa que falta és aconseguir el reconeixement jurídic. Aquí ja no hi ha distància entre l'ideal i la realitat, sinó que tenim una lluita interna per transformar la distribució de poders de la mateixa realitat.
En termes filosòfics, podem dir que hem fet el pas de Kant a Hegel, o el pas d'una temporalitat organitzada a partir d'un ideal transcendental a una temporalitat basada en la mateixa evolució immanent de la història. És a dir, d'una banda, Kant parteix d'unes màximes morals transcendentals i planteja una sèrie de nocions polítiques (la pau perpètua, el cosmopolitisme, la il·lustració) que serveixen d'idees regulatives que han de guiar la humanitat durant el seu desenvolupament històric. D'altra banda, Hegel concep la història no pas com l'acostament a un ideal universal sinó com el desplegament d'aquest ideal, que anomena esperit absolut, en la mateixa realitat concreta de la humanitat. La contradicció és l'essència de Hegel: la realitat és la materialització i alhora la negació de la idea. Per això, podem dir que el nacionalisme era kantià, perquè perseguia l'ideal de la nació, i que l'independentisme és hegelià, perquè sap que Catalunya ja és independent i alhora sap que no ho és encara, i que la decisió final depèn de la lluita interna entre aquestes dues proposicions.
Al llibre Fichte. De la consciència a l'absolut, Salvi Turró, que pels qui no el coneguin és un professor extraordinari, que potser no ven gaires llibres per Sant Jordi però que ens ha ensenyat filosofia moderna a unes quantes generacions, jo vaig assistir a les seves classes l'any 93-94, tot i que després m'ho vaig deixar, perquè vaig començar a anar amb males companyies, i a beure, i vaig caure al pou de la droga, no, és broma, en realitat em vaig passar de filosofia a filologia catalana, en fi, la qüestió és que el llibre de Turró analitza Fichte com la figura mediadora entre Kant i Hegel, i conté moltes lliçons per a la nostra conjuntura actual: per exemple, mostra la reciprocitat entre l'amor a la pàtria i el cosmopolitisme, o el fet que la democràcia republicana es basa en el poder constituent del poble, i no pas en l'acció directa rousseauniana (que avui defensen els apolítics indignats) ni en el constitucionalisme montesquieuià (que defensen els apologetes de la constitució). Però el més interessant és la proposta de Fichte que diu que la llibertat humana es troba en l'escissió entre l'obediència a un ideal absolut i el treball dins la realitat històrica; o sigui, el subjecte lliure no és ni l'ideal transcendental kantià ni la fusió hegeliana entre ideal i realitat, sinó la dislocació de la consciència entremig de les dues posicions.
En la mesura que ja no som nacionalistes però que encara no som independents, ¿no ens trobem ara mateix en aquesta posició? És cert que és una situació dolorosa i que estem impacients per aconseguir la independència. Però també hem de procurar gaudir d'aquesta transició com un moment de llibertat i de transformació en què el món se'ns presenta com un vast reialme de noves possibilitats.
