D'un gos, d'un tribunal, d'un país

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

a unes setmanes, volia escriure una crònica en què m'hauria atrevit, amb moltes precaucions, a criticar una frase d'Ovidi Montllor. Ignoro si va pronunciar-la de debò o si se li ha atribuït postmortem; és, en tot cas, una frase que corre bastant per les xarxes socials. Es diu que, un dia, un periodista de Canal 9 va explicar-li que entenia el valencià però que no el parlava. Aleshores el gran Ovidi li hauria etzibat: “Ah, com el meu gos!” No em xoca que es faci un ús metafòric del gos, animal pacient que ja està prou acostumat a les múltiples manipulacions reals o literàries que li fan patir els humans. El que em podria molestar en aquesta reacció del cantant d'Alcoi és l'insult subjacent. És clar que tot és qüestió de context, i que aquells que fan circular aquesta anècdota també solen precisar que el periodista de Canal 9 del qual es parla aquí tenia una actitud de menyspreu evident cap al valencià. Tenir l'oportunitat d'amollar una frase així a segons quins personatges (imagineu qui us plagui) pot ser, és clar, una delícia. Però cal tenir present que és una delícia contraproduent. Si l'objectiu raonable d'algú que defensa la seva llengua és que sigui parlada per més gent, utilitzar un insult, per brillant que sigui, només servirà a enfortir una mica més l'animositat de qui rep l'insult. I a apartar-lo de la llengua que voldríem, al contrari, que fos atractiva. És clar que voler atreure certes persones (imagineu qui us plagui) és una causa perduda que no val ni l'esforç d'intentar-ho. És clar també que sentir la seva llengua insultada i menyspreada acaba generant el desig molt humà de tornar-s'hi amb armes del mateix calibre. Ara bé, els exemples abunden de situacions de topada lingüística en què la bona educació aliada a la tossuderia són més eficaces que l'improperi i la grolleria. Més que algun filòsof o algun escriptor citaré aquí un cosí meu de Cassà de la Selva que ha resumit molt bé aquesta actitud de dignitat lingüística: “Jo guardo sempre el somriure, però no baixo mai del burro!”

Així que, fa unes setmanes, volia escriure una crònica sencera sobre les reticències que m'inspiren l'exabrupte d'Ovidi Montllor quan es va fer pública la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (de Catalunya?) que diu que si un sol alumne ho demana, tota la classe haurà d'estudiar en espanyol. Hi ha, és clar, el profund menyspreu democràtic d'aquesta decisió, que institucionalitzaria una discriminació aberrant. Això s'ha dit molt i no hi vull tornar. Només voldria afegir a l'allau de legítimes indignacions que ha suscitat aquesta interlocutòria que, segons la meva opinió, es tracta d'allò que els antics anomenaven una sinècdoque. És una figura de retòrica que consisteix a dir una part pel tot (per exemple, si dic que veig una vela a l'horitzó vull dir, en realitat, que veig un vaixell). Així doncs, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha enginyat una sinècdoque que equival, de fet, a considerar la possibilitat d'expulsar la llengua catalana de la totalitat del sistema escolar de Catalunya. Si, avui, un alumne pot imposar la llengua espanyola a una classe sencera al pretext que s'ha de preservar el seu equilibri emocional, aquest mateix equilibri necessari pot imposar que la seva classe no quedi aïllada: tota l'escola haurà de posar-se a l'espanyol. El pas següent serà l'expulsió del català de tota la ciutat, per les mateixes raons. I així, al final, veuríem com un únic alumne que demani l'escolarització en espanyol tindria el poder d'imposar aquesta llengua a tots els alumnes de Catalunya. La part val pel tot, la classe val pel país i Welcome mister Franco! I tot d'una, no sé per què, l'exabrupte d'Ovidi Montllor em sembla molt moderat.