La costa de pagament

De mica en mica, estiu a estiu, crisi a crisi, els aparcaments de pagament es van estenent pels nostres municipis amb tota la seva amplitud cromàtica. Els ajuntaments repinten les ciutats amb zones blaves, grogues i verdes amb l'objectiu de treure algun benefici del luxe de qualsevol conductor modern: aparcar.

Amb l'inici de la temporada estiuenca, les poques poblacions costaneres que encara mantenien una mínima possibilitat d'aparcar de franc estan aplicant noves restriccions fins al punt que per anar, primer a banyar-te i després a dinar, ja no trobaràs ni una sola plaça que no t'obligui a afluixar la mosca. Cal explorar totes les vies per captar recursos, es justifiquen els governants sense cap ganes de dissimular la desesperació pressupostària que hi ha rere aquestes mesures tan impopulars.

Ho exemplifica l'alcalde d'una capital de comarca explicant que ahir el va visitar un veí que s'ha quedat a l'atur i no pot pagar l'impost de béns immobles. A canvi de sufragar el deute s'ofereix a fer qualsevol feina per a l'Ajuntament, encara que sigui a la brigada. “És una situació nova, afirma l'alcalde, haurem d'estudiar què fem amb aquest cas perquè no ens hi havíem trobat mai.” Si els ingressos baixen, és lògic que els ajuntaments no deixin res per verd a l'hora de buscar alternatives per omplir de nou la caixa pública i poder mantenir les coses en funcionament.

Però ara que es torna a reobrir l'etern debat sobre un model turístic de qualitat convé recordar que no tots el amants de l'aigua salada som russos adinerats, que el secret fonamental de la nostra oferta ha estat sempre posar els recursos naturals a l'abast de totes les butxaques i que eliminar els aparcaments gratuïts a tota la costa és perillosament semblant a fer pagar entrada per deixar que la gent estiri la tovallola a la sorra.