La independènc és d'esquerres?
Occident es construeix sobre la culpa i Orient bascula sobre la vergonya, però en la nostra part d'Occident, el sud d'Europa afegim al remordiment un tret comunitarista, pres de l'Església catòlica, que conforma l'Estat en la seva dimensió actual: social, gairebé compassiu, declarament solidari. Per això, malgrat el seu militant anticlericalisme, hi ha un component religiós en tota l'esquerra, que la fa en general simpàtica, malgrat el greu error de diagnòstic que suposa equiparar bé comú i interès general, i més encara, interès general i interès públic. Li deu a la cultura judeocristiana, i en particular al sermó de la muntanya, la seva popularitat entre la gent, però han transformat les benaurances en el Leviatan de Hobbes sense que quasi ningú se n'adoni. Si Teresa Forcades omple espais, molta gent d'esquerres comença a comprendre que part dels seus representants ja formen part del “sistema”.
S'afirma que els partits han renunciat a la seva ideologia, però el que succeeix és que totes les manifestacions programàtiques són esquerranes, o en versió light, socialdemòcrates. Altra cosa és, després, el marge que l'economia i els seus agents deixin en un panorama cada cop més mancat de sobiranies definides. Però pel que fa a les propostes, totes cauen de la banda de les simpaties, a favor dels infortunats, crítics amb les grans fortunes, bel·ligerants amb els poderosos. Tots parlen de la petita i mitjana empresa com si fos la solució per a tots els problemes, i de la gran empresa com si no en formessin part milers de treballadors, tots diuen que podrien existir amb menys funció pública, però ningú parla de treure altra cosa que els assessors i nomenats a dit pel partit contrari. Tots critiquen les subvencions, quan no cauen de la seva banda, i tots titllen de polititzades les institucions de control menys en aquell esbirro que han estat capaces de col·locar-hi.
Per això tots ells comparteixen en la seva acció el dogma irrenunciable de l'esquerra: una defensa implacable de les estructures d'estat, del servei públic com a eix de l'acció política i fins i tot, amb la boca petita o gran, de la funció pública com a única agent fiable dels esmentats serveis. Els va a tots ells el vot, ja que el nombre dels que no són funcionaris, o assalariats de renda baixa i mitjana baixa, o aturats, o classes passives són, i més encara en temps de crisi, minoria. Les minories en democràcia sempre perden, per això els jocs sota la taula de les grans corporacions amb (tots) els partits, amb els Villar Mir de torn donant diners (també) als sindicats: cal la pau social per a continuar amb el negoci.
Malgrat l'abandó de les tesis lliberals en mans d'uns suposats defensors que sols ho són de la desregulació, de la selva més ferotge i dels seus interessos fora mida, la política s'omple la boca amb la paraula llibertat. I aquí ve la distinció ideològica: l'esquerra diu que per poder decidir s'ha de tenir; la dreta diu que per poder decidir s'ha de saber. Però l'esquerra li respon que per poder saber s'ha de tenir una bona instrucció, que al final vol dir tenir. I la dreta calla, perquè en realitat també ella està obsedida amb el tenir. L'esquerra guanya. La dreta s'avergonyeix d'excel·lir, de premiar l'esforç, de mesurar les forces de sortida, d'enaltir la gent que s'aventura a fer la travessia sense xarxa, d'admirar qui és capaç d'imposar-se als seus propis pensaments de tenebra, i de sentir-se representat en qui és vençut i s'aixeca. Per això una ERC sense responsabilitats de govern i discurs simpàtic a la massa desesperada pot equiparar la llibertat amb el diner sense que ningú s'avergonyeixi. Després arribarà el remordiment, quan s'hagi de reconèixer que amb la independència no augmentarà el diner, sols l'oportunitat de fer les coses millor de com s'han fet.