El Girona

Ara que encara hi som a temps, convé escriure sobre aquest equip esplèndid de futbol que ha protagonitzat una campanya singular i que ha generat una onada de respecte i admiració a Girona i arreu de Catalunya. Dic que hi som a temps perquè demà es juga l'últim partit de la temporada i també l'última oportunitat de ser l'any que ve a primera divisió, una circumstància que no es vivia a la ciutat des del 1936, fa quasi vuitanta anys. És probable (fins i tot entraria dins la lògica més estricta) que la temporada vinent, si el Girona FC no ascendeix, es visqui una època difícil, amb moltes menys possibilitats que enguany de dur a terme una campanya amb tants èxits, uns triomfs que ningú no calculava el setembre del 2012. Vindran temps complicats, perquè hi ha el perill que la plantilla es dispersi i que minvi la natural eufòria que ha envaït la ciutat els últims dies. Dic que encara hi som a temps, perquè podria ben ser que demà s'hagués desinflat el globus i hagués petat la bombolla on hem viscut immersos en espera que els vents favorables fessin aterrar el club, suaument, a les platges de la categoria més destacada del futbol.

Hi som a temps perquè, primer, encara hi ha l'esperança que els aficionats que viatgin a Almeria tornin amb el botí desitjat: aquest és un esport que no respon necessàriament a anàlisis relacionades amb els compromisos de les causes i els efectes. I, segon, perquè és ara quan s'ha de retre homenatge a uns jugadors i a un equip tècnic que han sabut lluitar contra mancances i adversitats, que han estat conscients de les debilitats i que han destil·lat fins al límit el licor de les seves virtuts. Rubi, l'entrenador, va dir que, en sentir l'aplaudiment unànime i entusiasta de l'afició després d'haver perdut a casa, va viure el moment més emotiu de la seva carrera. Mereixen un reconeixement dels que fa segles que són socis, dels sobrevinguts, dels que recorden el passat i dels que viuen el present, d'aquells (molts, immigrants) que han trobat en el futbol un espai d'acostament i acollida. Ara i demà: tant si perden com si palpen la glòria.