Enyorat Miquel:

Ho podies haver dit més alt però no més clar: “La vida és breu i passa, i tot és ara i res.” El dissabte 6 de juliol es complirà el segon aniversari del teu traspàs i sembla que era ahir que xerràvem sobre els plans de futur a l'Hospital Josep Trueta. Ja ho vaig comentar, però des d'un primer moment em va admirar la serenitat amb què vas afrontar tot el procés d'aquells tristos mesos de la primavera del 2011. Recordo sovint el teu antològic comiat del diari amb l'impagable article Teló, i no hi ha dia que no pensi què diria avui en Miquel Pairolí de la deriva del PSC, dels permanents conflictes entre CDC i Unió, de la desacostumada pau interna d'ERC, de les constants mentides de la caverna, de la creixent nòmina de corruptes enxampats... i també de la incapacitat de l'esquerra de posar-se d'acord en els objectius comuns, de la immaduresa del catalanisme polític que es baralla per nicieses i no permet avançar amb la unitat que caldria, del salt sense xarxa d'Artur Mas, del camí cap enlloc que ha iniciat Pere Navarro, dels ERO fraudulents d'Andalusia, d'aquest horitzó tan incert... Tu, Miquel, sempre trobaves la paraula justa, l'adjectiu adequat, el verb exacte. En els teus articles d'actualitat (també t'agradava molt comentar la política internacional i haguessis estat un gran corresponsal), no hi sobrava ni hi faltava mai res. Eres un fi estilista que no necessitava caure en la grolleria ni en l'adjectivació gratuïta. Per escriure cada dia, durant tants anys com ho vas fer, cal saber-ne i molt. Sens dubte, eres el millor articulista polític del país, un comentarista objectiu, sense compromisos a cap banda, independent, insubornable (i en certa manera, això també ho vas pagar). Miquel, has deixat un buit que no hem pogut omplir. Per recordar-te, tots els amics que vulguin, com ja es va fer l'agost del 2011 i el juliol del 2012, ens trobarem aquest dissabte a la plaça Verdaguer o del Peix de Girona, al peu de la plaça Catalunya, on iniciarem un recorregut pels carrers del Barri Vell fins a arribar a la plaça dels Lledoners, rellegint fragments del dietari Octubre, el teu darrer llibre, on hi ha el pòsit de les essències d'un escriptor en majúscules, que va crear una obra literària d'un gruix molt important, i una persona d'una peça, que vas saber acomiadar-te amb una gran fortalesa, quan tot estava per fer i quan encara tot era possible.