Opinió

la CRÒNICA

Mirant-nos als ulls

Xavier Soy, alcalde de Bescanó, és l'últim de seure a taula però quan agafa el micròfon aconsegueix que faci la impressió que el debat acaba de començar precisament en aquest instant. Bescanó, amb 4.600 habitants, té institut i això vol dir que els alumnes es queden a estudiar a la població almenys fins que compleixen 16 anys. “Com s'ho fa –li preguntem– per poder tenir tants equipaments en l'actual context d'adversitats econòmiques?” “No t'explicarà pas el secret”, xiuxiueja amb un somriure l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que fa molts menys anys que està en política municipal però que ja s'ha foguejat en el difícil equilibri dels pactes municipals. “M'ha fet un flac favor davant els representants de la Diputació i de la Generalitat –replica Soy al moderador amb el mateix to irònic– perquè, si resulta que anem tan ben servits, a partir d'ara, quan jo truqui a les seves portes per demanar més coses, no mes les obriran pas.” I a continuació, aquest home que acumula una veterania de 26 anys al capdavant del consistori i una altra bona colla d'anys com a exdelegat de la Generalitat, l'explica, el seu secret: “La crisi ens ha fet revisar maneres de fer. No cal inventar res, la solució fa temps que existeix: mancomunar serveis.”

Trucar a les portes ha estat sempre una de les principals ocupacions dels alcaldes però, d'ençà que la crisi econòmica s'ha ensalvatgit, una altra de les seves feines consisteix ara a obrir-les, les portes, per rebre persones sense recursos que pidolen ajudes. Ho explicava recentment un dels alcaldes que ahir havien de participar en el debat de la Farinera però que finalment no va poder venir: “L'altre dia va entrar al meu despatx un veí que no pot pagar l'IBI per proposar-nos satisfer la factura prestant serveis per a la comunitat, si cal treballant en la brigada d'obres.” Situacions noves que requereixen solucions noves i mostren fins a quin punt arriba la implicació personal dels qui es troben al capdavant dels equips de govern municipals. Ho definia molt bé el mateix Puigdemont dies enrere amb una frase seva prou contundent: “Els ajuntaments mirem els aturats als ulls.” Agermanats contra les envestides de Llanos de Luna –més amatent a perseguir mocions sobiranistes que a vetllar les infraestructures gironines– els representants del municipalisme van conjurar-se durant el col·loqui per plantar cara als conceptes amenaçadors que no paren d'arribar de Madrid: dissoldre, recentralitzar, uniformitzar... No, escoltant els representants locals, joves o veterans, ja es veu que no estan disposats a abaixar els braços davant les tronades legislatives que descarrega Madrid, avui la llei de mercat únic, demà la reforma de les administracions locals... Marta Felip, ferma però dialogant ara que li toca bregar amb els militars reticents a donar usos civils a la fortalesa de Sant Ferran; Carles Pàramo, incansable negociador amb el PP de Roses i també amb el PP de Madrid; Jordi Martí, lúcid impulsor des de Sant Pere Pescador dels reivindicatius Rius de Llibertat; Joan Figueres, bel·ligerant davant les pressions urbanístiques a Cadaqués però alhora convençut que la presència humana al cap de Creus és vital per a la seva conservació. I també Joan Català, defensor convençut d'aquests consells comarcals que són una de les bèsties negres dels tertulians de la caverna. Tots ells afrontant amb ganes els dos anys que queden fins a les pròximes eleccions perquè saben que quan la xarxa assistencial pública s'aprima, ells esdevenen l'última trinxera, l'únic refugi. I que aquest és justament el seu punt fort: davant l'esfondrament del crèdit de la classe política, les administracions locals, ara més que mai, són una illa de vocació al servei dels veïns, l'administració més propera, la que sempre ha mirat els ciutadans als ulls.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.