Desinflar la bombolla
La bombolla que està en l'origen d'aquest llarg final de cicle que hem acordat anomenar crisi és la financera. La caiguda de Lheman Brothers continua sent considerat, a nivell mundial, el referent que serveix com a punt de partida de la visualització de la insostenibilitat d'un model on era impossible saciar la voracitat dels taurons. El tsunami provocat per l'efecte de la caiguda d'un dels grans referents financers mundials va tenir conseqüències i efectes diferents segons l'orografia social que havien dibuixat a cada lloc l'economia, la política i la gent.
La interrelació de l'acció política i l'economia, per mandat o amb la connivència de la ciutadania en general, i més en concret d'allò que en diem la societat civil i el món del pensament i la cultura, van sorgir a casa nostra les baixes pressions que van impulsar l'aire que va anar inflant una gran bombolla, la que va crear la ficció del diner que corria de mans a mans amb els negocis ràpids, de la qual el principal exponent va ser la bombolla de la construcció. Quan va esclatar la gran bombolla immobiliària, els va afectar a tots, i també en vam pagar les conseqüències tots nosaltres d'una manera o una altra.
Les conseqüències sobre l'economia han estat evidents a tots els nivells, i s'han pogut percebre les repercussions de la crisi i d'una manera especial en les causes i les conseqüència de la descomposició del sistema financer que configuraven els nostres bancs i les nostre caixes. S'ha pagat un preu molt alt per l'ambició desmesurada d'alguns i ara, quan més els necessitem, trobem a faltar un model de veritable proximitat que faciliti la reinversió dels beneficis generats en el propi territori.
Socialment s'ha hagut de fer front també a una factura molt alta per una pèrdua de la riquesa que alguns experts calculen que ja se situa al voltant del trenta per cent en els darrers cinc anys. Això està deixant desemparats molts dels nostres conciutadans i veïns. En aquest context cal tenir present que, tot i que no es pot parlar estrictament d'una bombolla especulativa a l'entorn de l'estat del benestar, sí que hi ha una àmplia coincidència a l'hora de reconèixer que hi va haver excessos per oferir serveis dels quals no hi havia una demanda real, i que això ha estat una dels motius pels quals ara estem sota les amenaces de no disposar de prou recursos per fer front a moltes urgències reals de primera necessitat.
Finalment també hem estat sota un sistema de sobrerepresentació de la política, que ha incidit directament en gairebé tots els aspectes tant de la nostre economia com de la societat: en certa manera també es va generar, en el sentit més ampli, una gran bombolla institucional.
En uns moments de malestar generalitzat i de gran sensació de desconcert hi ha cada cop més ciutadans que tenen la necessitat d'expressar-se directament i de manifestar la seva indignació. Resulta evident que hi ha qui espera pescar en les aigües remogudes. Són els que sempre s'han mogut sota la lògica de com pitjor, millor. Aquests ho tenen molt clar, i caldria demanar la mateixa clarividència en els que creuen que hi ha una opció millor i no es resignen a esperar el conflicte, però mentre no hi hagi evidències que s'ha iniciat en tots o en alguns àmbits un veritable procés de regeneració, no s'establiran les bases necessàries per recuperar la confiança. Davant de l'ofensiu degoteig persistent i constant d'informació sobre corrupció hi ha la necessitat que es posi fi a la sensació d'impunitat i que s'assumeixin les responsabilitats pels abusos comesos.
La paradoxa de la situació actual és que aquest procés de reconstrucció no es pot deixar en mans de la política ni es pot fer completament al marge d'ella. La societat és la que ha de marcar els objectius que vol assolir i la manera de fer-ho. En aquest sentit s'ha de valorar si hi ha coses que valguin la pena mantenir i quines són les que estem disposats a posar en risc. Si no es vol respondre a aquesta pregunta d'una forma impulsiva s'ha de fer un exercici d'esbrinar quina és la nostra veritable escala de valors i quines les prioritats que tenim i si estem disposats a modificar-les. Els últims temps no ha existit un veritable espai de debat on fer madurar aquestes qüestions, i si ha existit ha estat sota el control de la política. Si suposem que ha estat una tutela benintencionada, som a temps de demanar que es deixi espai a la societat per recuperar la iniciativa. Desinflar la bombolla política, ara que potser encara hi som a temps, és l'única manera d'evitar que esclati.
